Comparant l'última novel·la d'Ian McEwan amb l'anterior, La llei del menor, em sorprèn descobrir que aquesta té, en l'edició d'Anagrama en català, dues pàgines menys que la nova, i si dic que em sorprèn és perquè si La llei del menor és una novel·la plena, sucosa, vessant d'idees, de diàlegs brillants, amb un tema apassionant i amb un desenvolupament exemplar, aquesta Closca de nou que ara ens ofereix ens remet al McEwan més facilot, més superficial, més buit i amb menys coses a dir: no és la primera vegada que l'autor britànic ens demostra com omplir 224 pàgines gairebé amb no res.
 

[...]

Poc després de començar la lectura comprenem que les semblances amb Hamlet, deixant de banda l'assassinat, són poques: ni de trama, ni de tema, ni d'evolució dels personatges. John el poeta sembla sempre una mica poca-solta, i ni la dona ni Claude tenen cap grandesa tràgica que ens els faci interessants. I també ens adonem aviat d'una altra cosa: posar de narrador un fetus tampoc és tan bona idea, ja que la seva visió del món sempre és limitada, i les seves reflexions, tot i que porti vuit mesos en una panxa sentint i escoltant, tampoc poden ser d'una gran profunditat, i el que al principi és una ocurrència potser enginyosa acaba sent un llast que no salven ni la brillant prosa de McEwan ni la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret.

(Damià Alou. "Un fetus com a testimoni del món", Ara Llegim, 18 de març del 2017, p. 54)