Nit polar, sembla que el cel opac es dissol, la capa de núvols s’esquinça i apareix l'Óssa Major. Ara el cor d'en Simon migra, fuig sobre les orbes, sobre els rails, sobre les carreteres, desplaçat dins d'aquest caixó la paret plàstica del qual, lleugerament granulada, brilla sota els feixos de llum elèctrica, acomboiat amb una atenció inaudita, com s'acomboiaven antany els cors dels prínceps, com se n'acomboiaven les entranyes i l’esquelet, la despulla dividida per ser repartida, inhumada en basílica, en catedral, en abadia, per tal de garantir un dret al seu llinatge, pregàries per la seva salvació, un futur a la seva memòria —se sentia el soroll dels esclops des dels camins fondos, sobre la terra batuda dels pobles i l'empedrat de les ciutats, aquelles passes lentes i sobiranes, i poc després es distingien les flames de les torxes que creaven ombres líquides entre els fullatges, a les façanes de les cases, als rostres al·lucinats, la gent es concentrava als esglaons de les portes, amb el tovalló al voltant del coll, es descobrien el cap i se senyaven en silenci per veure passar aquell seguici extraordinari, la carrossa negra tirada per sis cavalls de dol rigorós, els membres de la processó abillats amb túniques i sobrepellissos preciosos, l'escorta dels dotze cavallers amb torxes a la mà, els abrics llargs i negres i els crespons penjants, i a vegades també patges i criats que brandaven ciris de cera blanca, o també companyies de guàrdies, i el cavaller plorós que conduïa el conjunt acompanyava el cor a la seva tomba, avançant cap al fons de les criptes, cap a la capella d'un monestir escollit o d'un castell natal, cap a un nínxol esculpit en el marbre negre i adornat amb columnes salomòniques, un reliquiari amb una corona radiant al capdamunt, decorat amb emblemes i escuts d'armes preciosos, les divises llatines desplegades sobre estendards de pedra, i sovint algú aventurava una ullada per l'escletxa de les cortines per veure l'interior del cotxe, el seient on era l'oficial de la transacció, aquell qui havia de lliurar el cor en mà als qui a partir d'ara se'n farien càrrec i resarien per ell, gairebé sempre un confessor, un amic, un germà, però la foscor mai no permetia veure aquell home, ni el reliquiari que descansava sobre un coixí de tafetà negre, i encara menys el cor a l'interior, el membrum principalissimum, el rei del cos, perquè ocupava el centre del pit com un sobirà en el seu regne, com el sol al cosmos, aquell cor protegit per una gasa brodada de fil d'or, aquell cor que tothom plorava.

El cor d’en Simon migrava cap a un altre racó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies, corrien cap a altres cossos. Què en quedaria, de la unitat del seu fill, després d'aquella divisió? Com podien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se'n faria, de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma? Aquestes preguntes se li arremolinen tot al voltant com anelles bullents i el rostre d'en Simon se li forma davant dels ulls, intacte i únic. És irreductible, és ell. Ella sent una calma profunda. A fora la nit crema com un desert de guix.

(Fragment del llibre Reparar els vius, de Maylis de Kerangal [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Angle Editorial, 2017, p. 227-229)