I aquí em teniu, cap per avall dins d'una dona.

Amb els braços pacientment plegats espero, espero i em pregunto a dintre de qui sóc, per què hi sóc. Els ulls se'm tanquen d'enyorança quan recordo el dia que vaig entrar lliscant dins la bossa translúcida i vaig començar a surar com en un somni dins la bombolla dels meus pensaments a través del meu oceà particular de tombarelles a càmera lenta, xocant suaument contra els límits transparents de la meva presó, la membrana fiable que vibrava mentre esmorteïa les veus dels conspiradors d'una empresa infame. Aleshores jo era jove i despreocupat. Ara, totalment invertit, sense ni un mil·límetre d'espai per moure'm i amb els genolls doblegats contra l'estómac, tinc el cap i els pensaments ben ocupats. No em queda altre remei que tenir l'orella enganxada nit i dia contra aquestes parets sangonoses. Escolto, prenc notes mentals, i estic preocupat. Sento converses íntimes amb una intenció mortal i m'esgarrifa el que m'espera, a què em podria abocar.

Estic immers en tot d'abstraccions, i només les relacions que proliferen entre elles creen la il·lusió d'un món conegut. Quan sento «blau», una cosa que no he vist mai, m'imagino una mena d'esdeveniment mental que s'assembla força a «verd», que tampoc no he vist mai. Em considero un innocent, sense el pes de lleialtats ni d'obligacions, un esperit lliure, malgrat la meva minsa sala d'estar. Ningú que em renyi o que em contradigui, no tinc nom ni adreça, ni religió, ni deutes, ni enemics. En la meva agenda, si és que existeix, només hi ha escrita la data del meu pròxim naixement. Sóc, o era, malgrat el que ara diuen els genetistes, una pissarra en blanc. Això sí, una pissarra porosa i relliscosa que no serviria en cap aula ni en cap teulada, una pissarra que s'escriu tota sola a mesura que creix dia a dia i va omplint l'espai en blanc. Em considero un innocent, però sembla que formo part d'un complot. I la meva mare, lloat sia el seu cor, que xipolleja fort i incessant, sembla que hi està involucrada.

Només ho sembla, mare? No, ho està. Ho estàs. Hi estàs involucrada. Ho he sabut des del meu principi. Deixa'm que ho recordi, aquell moment de creació que va arribar amb la meva primera concepció. Fa temps, fa moltes setmanes, se'm va tancar el solc neural per convertir-se en l'espina dorsal i milions de neurones joves, treballadores com cucs de seda, van filar i teixir amb el deixant dels seus axons l'esplèndida tela daurada de la primera idea de mi, una noció tan simple que ara ja quasi se m'escapa. Era jo? Massa vanitós. Era ara? Excessivament dramàtic. Llavors alguna cosa anterior a aquestes dues, que les inclogués totes dues, una sola paraula proporcionada per un sospir o un desmai mental d'acceptació, d'ésser pur, alguna cosa com ara: això? Massa valuós. Així, doncs, concretant, la meva idea era Ser. O si no era aquesta, la seva variant gramatical, és. Aquesta va ser la meva noció aborigen i la qüestió crucial aquí: és. I prou. En l'esperit d'Es muss sein. El principi de la vida conscient era la fi de la il·lusió, la il·lusió del no-ser, i l'erupció de la realitat. El triomf del realisme per damunt de la màgia, de l'és per damunt del sembla. La meva mare està involucrada en un complot, i per tant jo també ho estic, encara que el meu paper hagi de consistir a frustrar-lo. O a venjar-me'n, si al final faig el ronsa i arribo massa tard.

(Fragment del llibre Closca de nou, d'Ian McEwan [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Anagrama, 2017, p. 11-13)