En la riquíssima tradició literària dels EUA del segle passat hi ha un nervi creatiu que consisteix a revelar la malura que s'amaga darrere l'aparença pastoral de decorats de cartró pedra. Francis Scott Fitzgerald, a la seva primera novel·la, En aquest costat del Paradís, amb la Primera Guerra Mundial com a rerefons, iniciava una devastadora crònica generacional de les il·lusions perdudes. Fecundats per la mirada social de Fitzgerald emergeix una cadena d'escriptors destinada a descobrir un horror velat pels protocols socials i per una ètica purista imposada públicament a ultrança. Així, entre tants altres exemples, la narrativa de Saul Bellow obre l'abisme dels inferns morals. Sota el maquillatge de la normalitat quotidiana del sud, les novel·les de Carson McCullers esqueixen el vel i mostren la profunda corrupció estructural que margina els individus de les minories socials. En una implosió còmica i alhora cínica, Kurt Vonnegut ens presenta la crueltat com un correlat més de la naturalesa humana. Sense lirisme, Cormac McCarthy relata mons assolats d'on s'ha esvaït tota condició d'esperança.

Això sembla el paradís!, molt ben traduïda per Jordi Martín Lloret, construeix una epopeia desactivada pel to de paràbola del llibre, pel retrat prosaic d'un entorn postindustrial que es rabeja en la sopa dels seus miasmes i per una èpica ensordida per la voluntat primordial de subratllar l'absurd de tota una civilització.

(Lluís Muntada. "El bell cant del cigne", El País. Quadern, núm. 1335, 21 de gener del 2010, p. 4-5)