Cada any, al principi de la tardor, arribava al poble l'Exposició Chattahoochee. Durant tota una setmana del mes d'octubre la fira ocupava el recinte firal. Hi havia la Sínia, els Voladors, el Palau dels Miralls... i també hi havia la Casa dels Monstres. La Casa dels Monstres era un pavelló allargat dins del qual hi havia una filera de cabines. L'entrada general a l'envelat costava vint-i-cinc centaus, i un cop a dins es podia contemplar cada monstre a la seva cabina. Al fons de l'envelat també feien espectacles particulars especials que costaven deu centaus cadascun. L'octubre anterior la Frankie havia vist tots els membres de la Casa dels Monstres:

El Gegant
La Dona Grassa
El Nan
El Negre Salvatge
La Cap d’Agulla
El Noi Cocodril
El Meitat Home Meitat Dona

El Gegant feia més de dos metres d'alçada, tenia unes manasses enormes que li penjaven i la boca sempre oberta. La Dona Grassa estava asseguda en una cadira, i el greix del seu cos era com una pasta flonja i enfarinada que ella no es parava de bufetejar i treballar amb les mans; el següent era el Nan encongit, que es passejava amaneradament amb un vestidet d'etiqueta de broma. El Negre Salvatge provenia d'una illa salvatge. Se'l veia ajupit dins de la seva cabina entre ossos plens de pols i fulles de palmera, i menjava rates vives. Els de la fira deixaven entrar de franc al seu espectacle tots aquells que portessin rates de la mida adequada, i els nens en portaven dins de sacs resistents i capses de sabates. El Negre Salvatge es picava el cap de la rata contra el genoll doblegat, li arrencava la pell i mastegava i engolia i mirava amb aquells ulls golafres de Negre Salvatge. Alguns deien que no era un Negre Salvatge de veritat, sinó un negre boig de Selma. Fos com fos, a la Frankie no li agradava mirar-lo gaire estona. Es va obrir camí a través de la gentada fins a la cabina de la Cap d'Agulla, on en John Henry havia passat tota la tarda. La petita Cap d'Agulla feia saltirons, reia i parlava descaradament, amb un cap encongit que no era més gran que una taronja i que portava tot afaitat tret d'un rínxol amb una cinta rosa a dalt de tot. L'última cabina sempre estava molt atapeïda, perquè era la del Meitat Home Meitat Dona, un hermafrodita i un miracle de la ciència. Aquest monstre estava totalment dividit per la meitat: la part esquerra era un home i la dreta una dona. El vestit de l'esquerra era una pell de lleopard, i a la part dreta portava un sostenidor i una faldilla amb lluentons. Tenia mitja cara coberta d'una barba negra i l'altra mitja maquillada amb colors llampants. Tots dos ulls eren estranys. La Frankie s'havia passejat per l'envelat i havia contemplat totes les cabines. Tenia por de tots els monstres, perquè li feia l'efecte que l'havien mirada d'una manera secreta i havien intentat connectar els ulls amb els seus, com si li volguessin dir: «Et coneixem». Tenia por d'aquells ulls allargats de monstre. I durant tot l'any els havia recordat, fins aquell dia.

—Dubto que mai es casin o vagin a cap casament —va dir ella—. Aquells monstres. —¿De quins monstres parles? —va preguntar la Berenice.
—Dels de la fira —va dir la Frankie—. Aquells que vam veure a l’octubre.

(Fragment del llibre Frankie Addams, de Carson McCullers [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: L'Altra Editorial, 2017, p. 35-37)