La sort em va somriure pocs dies després. Havia d'anar a comprar una cosa en uns grans magatzems de l'Opéra, on tenien un circ a l'aparador perquè els pares hi anessin amb les seves criatures sense cap compromís. Jo ja hi havia anat deu cops, però aquell dia vaig arribar massa d'hora, perquè encara no s'havia aixecat el teló, i vaig fer-la petar amb un escombriaire africà que no coneixia però que era negre. Venia d’Aubervilliers, perquè allà també n'hi ha, de negres. Ens vam fumar una cigarreta i jo vaig mirar una estona com escombrava la vorera perquè no hi havia res millor a fer. En acabat vaig tornar als grans magatzems i vaig xalar de valent. L'aparador estava envoltat d'estrelles més grans que de costum, que s'encenien i s'apagaven en un tancar i obrir d'ulls. Al bell mig de tot hi havia el circ amb els pallassos i els astronautes que anaven a la lluna i en tornaven saludant els vianants, i els acròbates que volaven pels aires amb aquella facilitat que els conferia la seva professió, i ballarines blanques que muntaven cavalls amb tutú, i camàlics de Les Halles de músculs inflats que aixecaven pesos increïbles sense fer cap esforç perquè no eren humans i tenien mecanismes. Fins i tot hi havia un camell que ballava i un mag amb un barret d'on sortien en fila índia tot de conills que donaven una volta a la pista abans de ficar-se de nou dins el barret per tornar a començar, una vegada i una altra, perquè l'espectacle era de sessió contínua i no es podia aturar de cap manera. Els pallassos eren de tots els colors i anaven vestits tal com els ho marca la llei, pallassos blaus, blancs i amb l'arc de Sant Martí, i al nas hi tenien una bombeta vermella que s'encenia. Darrere hi havia la massa dels espectadors, que no eren de debò sinó de mentida i que no paraven d'aplaudir, perquè estaven fets per a això. L'astronauta s'aixecava per saludar quan tocava la lluna i el coet l'esperava perquè ell s'ho pogués prendre amb calma. Quan semblava que ja no quedava res per veure, uns elefants ben divertits sortien del seu garatge agafats de la cua i donaven voltes a la pista, l'últim encara era una cria i tot de color rosa, com si acabés de néixer. Però per a mi els reis eren els pallassos. No s'assemblaven a res ni a ningú. Tenien unes cares impossibles, amb ulls en forma d'interrogant, i eren tan idiotes que sempre estaven de bon humor. Jo els mirava i pensava que la senyora Rosa hauria fet molta gràcia si hagués estat un pallasso, però no ho era i per això el que feia era fàstic. Els pantalons els queien i ells se'ls apujaven perquè eren hilarants, i tenien uns instruments musicals que emetien espurnes i raigs d'aigua en comptes del que aquests instruments produeixen normalment. Els pallassos eren quatre, i el rei era un de blanc que duia un barret punxegut i uns pantalons bufats i tenia la cara encara més blanca que la dels altres. Els altres li feien reverències i salutacions militars, i ell els clavava puntades de peu al cul, no feia res més a la vida i encara que volgués no podia deixar de fer-ho, perquè l'havien programat per a això. No ho feia amb mala intenció, es tractava d'un acte mecànic. Hi havia un pallasso groc amb taques verdes i la cara sempre alegre, fins i tot quan es clavava una castanya, i feia un número dalt d’un filferro que sempre li sortia malament però ell ho trobava força divertit perquè era filòsof. Portava una perruca pèl-roja que se li eriçava de pànic al cap quan posava el primer peu al filferro, i després l'altre, i així successivament fins que tenia tots els peus dalt del filferro i ja no podia ni avançar ni tirar enrere, i llavors començava a tremolar per fer riure de por, perquè no hi ha res més còmic que un pallasso espantat. El seu amic era tot blau i amable, tenia una miniguitarra i li cantava a la lluna, i ja es veia que era un tros de pa i que no ho podia evitar. L'últim en realitat eren dos, perquè tenia un doble, i el que feia l'un l'altre també ho havia de fer per força, i tots dos intentaven evitar-ho però no hi havia manera, ho havien de fer tot a mitges. La gràcia era que l'espectacle era mecànic i innocent, i un ja sabia que aquells pallassos no patien ni es feien grans, i que tampoc no es moririen. Era completament diferent de tot en tots els aspectes. Fins i tot el camell era bo, al contrari del que indica el seu nom. Un somriure li omplia la boca i es balancejava com una matrona xacrosa. Tothom era feliç en aquell circ irreal. El pallasso dalt del filferro feia el seu número amb total seguretat, i en deu dies no el vaig veure caure ni un sol cop, i si queia jo sabia que no es podia fer mal. Allò era ben diferent d'un circ normal. Era tan feliç que em volia morir perquè la felicitat s'ha d'aprofitar quan es presenta.

(Fragment del llibre La vida al davant, de Romain Gary [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Angle Editorial, 2017, p. 77-79)