Ahir vaig trobar les cartes que la Violet va escriure a en Bill. Estaven amagades entre les pàgines d'un dels seus llibres i van caure a terra desordenadament. Feia anys que sabia que existien, però ni en Bill ni la Violet m'havien dit mai què contenien. El que sí que em van dir va ser que minuts després d'haver llegit la cinquena i última carta, en Bill va decidir no casar-se amb la Lucille, va sortir de l'edifici de Greene Street i va anar directe a l'apartament que la Violet tenia a l'East Village. Quan vaig tenir les cartes a les mans, vaig notar aquell pes estrany que solen tenir les coses encantades per les històries que s'expliquen i es tornen a explicar una vegada i una altra. Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre.

«Mentre estava estirada al terra de l'estudi», va escriure ella en la quarta carta, «observava com em pintaves. Et mirava els braços i les espatlles, i sobretot les mans, mentre treballaves damunt de la tela. Volia que et giressis, que te m'acostessis i em freguessis la pell com feies amb la pintura. Volia que em premessis fort amb el polze com premies el quadre, i pensava que si no ho feies em tornaria boja, però no em vaig tornar boja, i tu no em vas tocar, ni una sola vegada. Ni tan sols em vas estrènyer la mà.»

El quadre del qual parlava la Violet el vaig veure per primer cop fa uns vint-i-cinc anys en una galeria de Prince Street, al SoHo. Aleshores no coneixia ni en Bill ni la Violet. La majoria de les obres de l'exposició col·lectiva eren teles pobres i minimalistes que no m'interessaven gens. La pintura d'en Bill penjava sola a la paret. Era un quadre gran, d'un metre vuitanta d'altura per dos quaranta d'ample, que mostrava una noia estirada al terra d'una habitació buida. Estava reclinada sobre un dels colzes, i semblava que mirés alguna cosa que sortia dels límits de la pintura. Des d'aquell costat de la tela, una llum brillant entrava a dolls a l'habitació i li il·luminava el rostre i el pit. La mà dreta descansava damunt del pubis, i en acostar-m'hi més vaig veure que en aquella mà hi tenia un taxi petit, una reproducció en miniatura de l'omnipresent taxi groc que recorre els carrers de Nova York.

Vaig tardar un minut més o menys a entendre que en aquell quadre en realitat hi havia tres persones. A la meva dreta, a la part fosca de la tela, vaig veure una dona que sortia de la imatge. Dins del marc només se li veien el peu i el turmell, però el mocassí que duia havia estat pintat amb una meticulositat extrema, i un cop el vaig haver descobert els ulls se me n'hi anaven. La dona invisible va esdevenir tan important com la que dominava la tela. La tercera persona era només una ombra. Per un moment la vaig confondre amb la meva, però llavors vaig entendre que l'artista l’havia inclosa en l'obra. La dona bonica, que només portava una samarreta d'home, estava sent contemplada per algú que no sortia al quadre, un espectador que semblava que fos just al mateix lloc que jo quan em vaig fixar en la foscor que li queia per damunt del ventre i de les cuixes.

Vaig llegir la petita targeta mecanografiada que hi havia al costat dret de la tela: Autoretrat, de William Wechsler. Al principi vaig pensar que l'artista feia broma, però després vaig canviar d'opinió. ¿Aquell títol al costat del nom d'un home insinuava la seva part femenina, o bé un trio de jos? Potser la narrativa obliqua de dues dones i un espectador es referia directament a l'artista; o potser el títol no es referia al contingut del quadre, sinó a la forma. La mà que l'havia pintat s'ocultava en algunes parts i es revelava en d'altres. Desapareixia en la il·lusió fotogràfica del rostre de la dona, en la llum procedent de la finestra invisible i en l'hiperrealisme del mocassí. Per contra, els cabells llargs de la dona eren un embull espès de pintura amb tocs enèrgics de vermell, verd i blau. Al voltant de la sabata i del turmell vaig distingir unes ratlles gruixudes de color negre, gris i blanc que es podrien haver fet amb un ganivet, i en aquelles pinzellades denses de pigment vaig poder veure les marques deixades pel polze d'un home. Semblava com si el seu gest hagués estat sobtat, fins i tot violent.

Aquell quadre és aquí, en aquesta habitació. Quan giro el cap el puc veure, tot i que la meva vista deficient també l'ha alterat. El vaig comprar al marxant per dos mil cinc-cents dòlars una setmana després d'haver-lo vist. L'Erica estava dreta a pocs metres d'on sec jo ara quan va mirar la tela per primer cop. La va examinar amb calma i va dir:

—És com mirar el somni d'una altra persona, ¿oi?

Quan em vaig tombar cap al quadre després que parlés l'Erica, vaig veure que la barreja d'estils i el canvi constant del focus em recordaven les distorsions dels somnis. Els llavis de la dona estaven separats, i les dues dents incisives en sobresortien una mica. L'artista les havia pintat d'un blanc brillant, i un pèl massa llargues, gairebé com les d'un animal. Va ser llavors que em vaig fixar en un blau que tenia just per sota del genoll. Ja l'havia vist abans, però en aquell moment el seu to porpra, que en una de les vores virava cap al verd grogós, va atreure els meus ulls, com si aquesta petita ferida fos realment el tema del quadre. M'hi vaig atansar, vaig posar un dit a la tela i vaig resseguir el contorn del blau. Aquest gest em va excitar. Em vaig girar per mirar l'Erica. Era un dia càlid de setembre, i ella tenia els braços descoberts. Em vaig inclinar i li vaig besar les pigues de les espatlles, i en acabat li vaig enretirar els cabells que li cobrien el coll i vaig besar la pell suau de sota. Em vaig agenollar davant seu, li vaig apujar la roba de la faldilla, li vaig passar els dits per les cuixes, i llavors vaig fer anar la llengua. Els genolls li van cedir una mica cap a mi. Ella es va abaixar les calces, les va llançar al sofà amb un somriure entremaliat i em va empènyer suaument per fer-me estirar a terra. L'Erica va muntar damunt meu i els seus cabells em van caure a la cara mentre em besava. Llavors es va fer enrere i es va treure la samarreta i els sostenidors. M'encantava veure així la meva dona. Li vaig tocar els pits i vaig vorejar amb el dit el relleu perfectament rodó d'una piga que tenia a la mamella esquerra, abans que ella es tornés a inclinar damunt meu. Em va besar el front, les galtes i la barbeta, i llavors va començar a descordar-me a les palpentes la cremallera de la bragueta.

(Fragment del llibre Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Edicions 62, 2018, p. 9-12)