Probablement en cap altre escriptor com Saul Bellow s'hi troben, barrejades, amb tanta força la tradició jueva –una obsessió per la culpa que ve de Kafka per línia directa, així com la concepció de l'argument com una lluita inútil de l'home contra el món– i la gran tradició de la novel·la americana, amb la seva ambició desmesurada de crear un artefacte literari sempre més gran que la vida. Bellow, nascut al Quebec en el si d'una família jueva d'origen rus, és un dels grans escriptors que van sorgir als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial, i és l'únic que ha rebut tres vegades el National Book Award. Va debutar el 1944 amb Dangling Man, i La víctima, que ara ens presenta El Cercle de Viena, va ser la seva segona obra, publicada el 1947, tot i que ni de bon tros es pot considerar una obra de joventut ni de tempteig, sinó que és un llibre d'una força aclaparadora, on el conflicte moral adquireix una densitat física gràcies a la seva escriptura segura i precisa.

[...]

Hi ha dos detalls que afebleixen en Leventhal en la seva lluita: la malaltia greu del seu nebot i l'absència de la seva dona, que és de viatge per visitar la seva mare. El primer reflecteix la seva impotència; el segon l'enfonsa en una soledat que el limita: és com si sense la dona la seva part pràctica hagués quedat atrofiada, vulnerable a la força hostil i fantasmagòrica de l'Allbee.

Tot això, Saul Bellow ho desenvolupa en l'ambient quotidià d'un pati de veïns, i ho porta amb mà ferma fins a un final sorprenent on ressona la pregunta d'en Leventhal: «Un moment, i vostè qui creu que mana?» És extraordinari el retrat que fa Bellow de Nova York, amb unes descripcions poques vegades superades (i que gaudim en català gràcies a la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret) i com és capaç d’aconseguir que la reflexió formi part indissoluble de l'acció. Una novel·la ideal per combatre la ressaca de banalitats de Sant Jordi.

(Damià Alou. "Estrelles càlides i cors freds", Ara Llegim, 16 de maig del 2015, p. 54)