El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no es pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d'ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s'ha aixecat.

Som dilluns, la ciutat es mou darrere la pantalla de boira. Els vianants van a la feina com cada dia, agafen el tramvia, l'autobús, s'esmunyen cap a l'imperial, i fantasiegen enmig de la gelor. Però el 20 de febrer d'aquell any no va ser una data qualsevol. I tot i així la majoria van passar el matí pencant, sumits en aquella gran mentida decent de la feina, amb aquells petits gestos en què es concentra una veritat muda, convenient, i en què tota l'epopeia de la nostra existència es resumeix en una pantomima diligent. El dia va transcórrer així, tranquil, normal. I mentre cadascú anava i venia entre casa i la fàbrica, entre el mercat i el pati on s'estén la bugada, al vespre entre el despatx i el bar, i al final se'n tornava cap a casa, ben lluny de la feina decent, ben lluny de la vida familiar, a la vora de l'Spree, uns senyors sortien dels seus cotxes davant d'un palau. Els van obrir obsequiosament la porta, van baixar de les enormes berlines negres i van desfilar l'un rere l'altre sota les feixugues columnes de gres.

Eren vint-i-quatre, prop dels arbres morts de la riba, vint-i-quatre abrics negres, marrons o de color conyac, vint-i-quatre parells d'espatlles farcides de llana, vint-i-quatre americanes i el mateix nombre de pantalons de pinces amb les vores amples. Les ombres entren al gran vestíbul del palau del president de l'Assemblea; tot i que ben aviat ja no hi haurà Assemblea, ni president, i d'aquí a uns quants anys ja ni tan sols hi haurà Parlament, només un munt de runa fumejant.

De moment s'aixequen vint-i-quatre barrets de feltre i es descobreixen vint-i-quatre closques pelades o corones de cabells blancs. S'estrenyen dignament la mà abans de pujar a escena. Els venerables patricis són allà, al gran vestíbul; intercanvien observacions enjogassades, respectables; sembla que assistim als preliminars una mica tibats d'una garden party.

Les vint-i-quatre siluetes van travessar a consciència un primer tram d'esglaons, en acabat van empassar-se d'un en un els de l'escala, aturant-se de tant en tant per no sobrecarregar aquells cors vells, i, amb la mà aferrada a la barra de coure, van pujar, els ulls mig tancats, sense admirar ni l'elegant balustrada ni les voltes, talment com si avancessin sobre una catifa de fulles seques. Des de l'entradeta els van guiar cap a la dreta, i allà, després d'unes quantes passes sobre el terra escacat, van escalar la trentena d'esglaons que porten al segon pis. No sé qui anava al capdavant, i en el fons tant és, això, ja que tots vint-i-quatre van haver de fer exactament el mateix, seguir el mateix camí, tombar a la dreta, vorejant la caixa de l'escala, i al final, a mà esquerra, creuar la porta esbatanada per entrar al saló.

La literatura ho permet tot, diuen. Per tant jo els podria fer donar voltes infinites a l’escala de Penrose, ja no podrien ni baixar ni pujar, farien sempre totes dues coses alhora. I de fet aquest és una mica l'efecte que ens fan els llibres. El temps de les paraules, compacte o líquid, impenetrable o frondós, dens, allargassat, granulós, petrifica els moviments, captiva. Els nostres personatges són al palau per sempre, com en un castell embruixat. Ja des de l'entrada els tenim fulminats, lapidificats, embalbits. Les portes són alhora obertes i tancades, les targes desgastades, arrencades, destruïdes o repintades. La caixa de l'escala brilla, però és buida, el salamó centelleja, però és mort. Som pertot alhora en el temps. Així, doncs, Albert Vögler va pujar els graons fins al primer replà, es va acostar la mà al coll postís de la camisa, transpirant, regalimant fins i tot, amb una mica de vertigen. Sota el fanal daurat que il·lumina els trams d'escala es posa bé l'armilla, es descorda un botó, s'obre el coll postís. Potser Gustav Krupp també es va aturar al replà i va adreçar a Albert unes paraules compassives, un petit apotegma sobre la vellesa, en fi, que va fer mostra de solidaritat. Llavors Gustav va reprendre el seu camí i Albert Vögler es va quedar allà uns instants, tot sol sota el salamó, gran vegetal xapat d'or amb una enorme bola de llum al centre.

Van entrar per fi al salonet. Wolf-Dietrich, secretari particular de Carl von Siemens, va ronsejar un moment a prop de la porta balconera, deixant vagarejar la mirada sobre la fina capa de gebre que recobria la barana. S'escapa un instant a les martingales del món, entre les bales de cotó, deambulant. I mentre els altres xerren i es fumen un Montecristo, garlant sobre el crema o el talp de la seva capa, preferint alguns el sabor dolç, d'altres un gust especiat, tots adeptes dels diàmetres enormes en matèria de cigars, prement-se distretament els anells d'or fi, ell, Wolf-Dietrich, fantasieja davant la finestra, serpenteja entre les branques nues i sura a l'Spree.

(Fragment del llibre L'ordre del dia, d'Éric Vuillard [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Edicions 62, 2018, p. 7-11)