L'ull és la forma d'un pinzell constant
que, mentre el real té un augment de càrrega
dins els nivells dels estanys on les ombres
premen discursos, és capaç de plaure
la tela tensa que farem servir
per al muntatge dels diversos plànols
en què es dividirà la teranyina
mai no conclosa d'aquest escenari.
Els colors: els hi posa el vel diàfan,
al setial de l'esguard assegut,
i el blanc, rebement de les formes, pren,
a la vora que el llac li deixa —fresca
a causa dels horaris festejats
pel triomf que rumien les finestres—,
el gesp ombrívol per tornar els forats
vers les celles d'un repte de prodigis
i fer-hi un foc que retallés els mars,
els quals, amb núvols de bronze, somien
les hores armades amb punxes, fulles
i tresors adients. El somni infanta,
un altre cop, els colors, sobre un llit
mental; els fa suar les visions
de llicorella, esquinçar les cortines
i vestir les parpelles de les coses
amb ferros disposats a obrir-les. Cops
metàl·lics les ingressen dins el cap
de qualsevol lector de pregoneses
al mapa de runes dels anys. No resta
més que llogar les cambres buides —lluny
dels camps que, fins ara, ens donaven herba
xifrada— i il·lustrar-les amb xarxes fosques,
que emboiren les palpentes de la neu;
el procés és el dubte, fer miracles
no és suficient perquè les fulles
romanguin quietes als arbres; òlibes,
cap al tard, amb les urpes, desfaran
les promeses dels gestos immadurs.

(Dins del llibre Un projecte pictòric. València: Septimomiau, 1983, p. 7-8)