Si gran part de la poesia de tots els temps i literatures ha tractat de mostrar una visió del tot —l'univers, el món...— tot deixant veure darrere els versos l'espai ideològic i personal del poeta, ara Miquel De Renzi ens empenta a assaltar un jardí —el jardí—, com un intent de capir les veritats més fonamentals, l'essència de les coses més quotidianes, l'essència de la mateixa poesia.

[...]

La primera fita per poder seguir recercant serà copsar la poesia, inventar-la. La poesia —el palau construït amb maons— cal que s'escriga en una llengua. Des del palau podrem «pensar les noves estrelles brodades». Això és: amb uns elements reals —els maons / mots— el demiürg, l'artífex inventa la poesia, per descobrir des d'ella una realitat més pregona que s'amaga al darrere. És, doncs, necessària la poesia per intuir els teixits d'una altra realitat / univers / jardí. Intentem, però, filar més prim. És una visió totalitzadora dins la qual —i d'altra banda n'és premissa— s'emmarca la poesia, sense fer-ne, però, una Ars poètica.

(Vicent Borràs i Castanyer. "Copsar la poesia", El Temps, 4 d'agost del 1986, p. 49-50)