Una taca, la mel és color; els líquens tenen
la tasca d'imitar la carn damunt la tàpia,
entre ferides fetes als maons musculosos.
La sang no té vergonya en eixir per voreres
permeses —rierols han fet un niu al mar,
on poden enclaustrar els coures de la tarda—,
i he clavat, amb el zel que em donen els cabells
amarats de la llet, les ungles als trencalls
definits per aquelles esquerdes —hi penetren,
el camí és virtut mancada de retorn—
i hi grato, sense treva. Granets humils es fan
fonedissos amb pena, no en sento, no, de llàstima
abismes que, golafres, se m'obren sota els peus.
La nit és aliment i els hàbits escarlates
li cobreixen les galtes amb sorra de llautó;
la nit és la garlanda falaguera a la tàpia,
i el jardí fosc de molses en gaudeix; els crits burxen
el seu amor captiu. El vell parc té la tanca
festejada pels punts lluents a la negror,
catifa que la pols no podrà mai arnar,
car guarneix amb esmalt el sostre de la Terra.
Gratar, ficar les ungles entre els espais madurs
de les herbes —els peus, els meus acompanyants,
retallen les arrels adherides al guix,
sobre el mur (els maons, però, eren allà
amb la pell nua!), barres de llum ho encerclen tot—
i a la fi sóc a dalt. Des del llom de la tàpia
la visió se'm fa sublim: esguardo com
els arbres acaronen el sexe de la Lluna.
Amb els peus he tocat el terra del jardí.
Fa esclats la sorra blanca, amb breus focs d'artifici,
quan rep la fuetada; és l'estricta actitud,
aprenentatge irat, la que li dicta l'acte
d'obrir els llums al contacte enrarit de les soles
vestides per les plantes d'uns peus encimbellats,
uns peus que han carregat amb la força premuda
per la plana potència d'un tel volenterós.
Ho sé, m'ajupiré. L'oblit m'ha obert els ànims
i els atansa al rebost situat a les golfes
de la meva memòria. Eixorcs, amb els sentits
clausurats, han pretès obligar-me a collir
la sorra per llevar tota escriptura rúnica
que jo pogués guardar al fons d'aquella nau.
Tanmateix, me n'adono, de la jugada bruta
preparada amb cisells per la foscor dels falsos
amics, que són atrets, sense treva, pel vidre
lluminós de l'estança principal. La verdor
del jardí m'aconsella l'ús precís de la sorra.
Senzill, la prenc amb gran fermesa i confegeixo
un pa amb els gran afables, pluja daurada oferta
pel terra, i en faig do a les nafres obertes
al tombant dels records, els quals, desprotegits,
van ésser maltractats, i les dures malícies
se'n reien ben de gust, de veure com les branques
hi queien. La blanesa de la terra groguenca
alleuja, en fecundar-les, les ferides bromoses;
resto, en aquest moment, lliure per a recórrer
el jardí, escorta arbòria per al cant que acalora
la Lluna. Com arriba, pels caminois dels troncs,
la cera de les llàgrimes vessades per la sitra
d'argent! Amb la fal·lera de veure els àngels nous,
hi penetro. Vestits amb fulles, apareixen
davant meu, neguitosos de trencar l'aparença
de llur imatge. Els arbres m'acullen, i de l'aire
estant, em deixo endur per la catifa d'herbes
que els dóna, als peus, repòs. M'acaronen les crostes
dels troncs, les ressegueixo amb la mà. M'asserenen
el cor els líquens dòcils, desitjo entrellucar
el cel des de l'estrany observatori fet
amb les fulles i això m'enlaira prestament;
ara no tinc pas por: mai un retorn als camps
erms no es veurà acollit a les cel·les joioses.

(Del llibre L'assalt al jardí. València: Gregal, 1986, p. 43-45)