I

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

(Del llibre El missatger i les ciutats. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1990, p. 19-20)