Ell, transparent, guarda secrets al cim
sagnant d'aquella torre plena d'aire
mentre jo, escàpol, surto d'accidents,
dies festívols dins el calendari
d'un vell vitrall tenyit amb càntics fosos.
Una ironia trenca pèls i closques
en els llindars, on viu la meva llengua,
que, molt prostrada, tipa d'ésser cota,
descansa al peu dels recs, els quals, malgrat
fugir d'aquell eixam de selves albes,
dormen a l'ombra d'un cantell de sol.

(Dins de l'obra Les sales d'espera. Barcelona: El Mall, 1981, p. 9)

* * *

Sóc la frase traspassada
per un riu de fum i coves,
que voldria fer de l'àmbit
d'aquella festa un recull
de raons pures, velades
pels senyals que produeix
una guatlla trista, sola
al moment de l'acte viu.
Quan duc amb mà ferma el cel,
quimera que brilla, alífera,
al pou del glaç enfosquit,
faig compte que la muntanya
ha tret els seus ulls del doll
salat del seu rostre fresc;
mai no aniré vers aquella
cisterna de pedernals
fulgents, aliada sota
el camí, que guarda vells
maquillatges, teranyines
usades pels greus cargols
rosegadors del capvespre.

(Dins de l'obra Les sales d'espera. Barcelona: El Mall, 1981, p. 16)

* * *

Ara que el vespre se'ns ha convertit
en la collita de les fruites màgiques
preses al sol, mirem la boca fina
que al seu amor dóna l'aigua —l'amant,
l'ésser del llamp, on els canals nocturns
llancen llurs ones— com una carícia
que els rius voldrien seva. Tu ets, aigua,
l'única nau del meu hort i l'estel
llunyà dels focs; al teu matí faré
l'ofrena santa, forta, d'un cos nu.

(Dins de l'obra Les sales d'espera. Barcelona: El Mall, 1981, p. 40)