Llegir la poesia de Miquel De Renzi és enfonsar-se en un món profund en el qual el mot assoleix o recobra la seua autonomia, objecte concret i primordial, gairebé deslligat de referències externes o amb una connexió difusa o subtil amb allò que superficialment s'entén per realitat. [...] Construeix arquitectures arbòries i fantàstiques que esperits poc exigents poden considerar com accessòries, desproveïdes de fons, d'arguments, de referències concretes i tangibles. L'herba humil dels seus poemes es transforma en bosc frondós, gairebé impenetrable. Només la lectura, les freqüents i pausades relectures, ens permet lentament d'obrir-hi camins, de descobrir-hi significacions, d'escoltar-hi insospitades ressonàncies, potser fins i tot no previstes pel poeta. El poema de Miquel De Renzi es converteix llavors en mil poemes; cal l'aventura del lector disposat a perdre's en la jungla dels seus mots, disposat a trobar els seus fantasmes i a esbrinar les múltiples intuïcions que cada imatge i cada vers ens poden oferir.

(Jaume Pérez Montaner. "Miquel De Renzi: Un projecte pictòric", L'Espill, primera època, núm. 21, 1985, p. 179)