Les sales d'espera és un llibre dens i dur, no apte per a qui cerque una poesia afalagadora i fàcil, però que ofereix a qui sap rellegir els seus versos un món íntim ple de màgia i metamorfosis, amb delicats matisos de boscúria.

Densitat i duresa del poema vénen donades per un ritme quebrat, sovint abrupte; per una sintaxi travadíssima que s'allargassa com un curs fluvial de vers en vers girant cua amb recolzes de relatius; per un lèxic econòmic de cromatisme i ajustat de designació, predominantment vegetal o mineral, cru i nu en tot cas, i amb la suggestió de la sorpresivitat estilística.

L'anècdota es perd en aquests poemes que semblen defugir sistemàticament el figurativisme per esdevenir pura combinatòria de mots, una àlgebra lingüística on ocells, pluja, núvols, or, neu o rosers —per citar uns exemples molt freqüents— no són sinó elements plàstics, suport del color o àdhuc de la llum —element central en la imatgeria poètica de Miquel De Renzi—, o bé peces funcionals de l'arquitectura del poema. En aquest despullament de la paraula poètica, que perd narrativisme i descriptivisme per guanyar en autonomia lírica oberta a connexions subconscients, és palesa la influència de Brossa —el qual va prologar Tres fan la centena amb un text força intel·ligent— i la coincidència amb determinats trets estilístics de la poesia dels 70.

(Vicent Salvador. "Miquel De Renzi, pur i dur", Diario de Valencia, 12 d'agost del 1981)