Catedrático de Paleontología, poeta y pintor [...] en el 77 estrena cátedra en Valencia.

—Hace tan sólo 7 años nuestra universidad era bastante diferente.
—Valencia, a nivel de estudiantes, era una universidad inquieta, había bastante gente con ganas de aprender y mucha ilusión. Estaba como Barcelona hacía diez años. Duró poco, en tan sólo dos años la Universidad de Valencia se alineó con el resto. Aquí apenas se conocía la Metodología de la Ciencia o la Filosofía de la Ciencia; era un buen lugar para empezar como catedrático.

—En una Facultad de Ciencias, en poco tiempo dividida y segregada, alejada del campus histórico, más cerca de los campos de maniobras que de los de la cultura.
—Fue muy traumático para mí el traslado a Burjassot. Este destierro era producto de la política miope del régimen anterior, que temía cualquier concentración de estudiantes. Agudizó la división en ciencias y letras, que tan nefastos resultados —pienso— está dando. Es una división artificial, son dos campos del conocimiento complementarios y que actualmente se ignoran.

—Vocación tardía, que son las que duran, la poesía le llega con los versos de Espriu; algunos han visto su huella en sus poemas.
—Un libro de Salvador Espriu me acompañó en el retiro para acabar la tesis; cuando la concluí me di cuenta de que había cambiado mi forma de escribir, que había evolucionado; me parecía entonces importante dar a conocer lo que hacía y así fue como llegué a publicar mi primer libro, que eran tres [...]. De Espriu apenas me queda nada, mi poso son Brossa, Lorca, Alberti, Rilke...

—Deshoja las frases lentamente, gotea las palabras en un catalán sureño por el contacto diario. La barba suavemente peinada por los dedos de la mano. Ciencia, poesía y pintura.
—De pequeño era un manazas, pero sentía gran curiosidad y me agradaba contemplar lo que creía bello. El Prado, como Espriu en la poesía, fue el detonante para comenzar a pintar. Paisajes del Pirineo, personales, acuarelas en las que intentaba captar en formas y colores lo que ya hacía con palabras. Poesía y pintura no son más que aspectos de mi trabajo intelectual; la ciencia es otro; en el fondo, el conocimiento es universal a pesar de la división en ciencias y letras. Los problemas científicos de fondo plantean cuestiones filosóficas; el arte es experimentación, ciencia y filosofía.

(A. Alvarez: "Miquel De Renzi, ciencia rima con poesía", Campus. Suplemento de temas universitarios, 19 de gener del 1984, p. 16)

* * *

Miquel De Renzi (Barcelona, 1941), escriptor i professor de Paleontologia a la Facultat de Biològiques de València, dirigeix actualment la col·lecció literària "Acadèmia dels Nocturns" que edita la Universitat de València.

—Malauradament, no és massa habitual que a les acaballes del segle XX un científic es dedique també a la literatura, que escriga poesia i narrativa...
—Això m'ho han dit moltes vegades i em fastigueja bastant que em pregunten com és que sóc paleontòleg i faig poesia. Però val més respondre-hi perquè m'agradaria que la gent sabera que no es tracta de cap contradicció. Bo, et podria dir que Paul Valéry s'interessava molt per la Física Teòrica, que Robert Musil era enginyer i bon investigador en problemes físico-matemàtics. En aquests moments hi ha una contradicció prou greu dins d'una cultura que esdevé excessivament tecnificada, i aleshores han començat a divergir el sector científic, entre cometes, i el sector humanístic, la qual cosa és molt perillosa. Ara, potser, hi ha més consciència sobre aquest perill per part dels científics que per part de l'altra gent. Podria citar uns llibres que criden l'atenció sobre aquest tema fets per científics de molt alt nivell. Un exemple n'és Ciencia, orden y creatividad de Bonn i Peat, que te'l recomano.

—Fa un temps li encomanaren que es fera càrrec d'una col·lecció literària del Servei de Publicacions però a banda de ser-ne el director, és el responsable del disseny i del dibuix de la coberta. Es tracta, doncs, d'un producte made in Miquel De Renzi...
—Fa un any, aproximadament, que m'encarrego de la col·lecció "Acadèmia dels Nocturns" i és la meva primera experiència editorial. Respecte al disseny, el vaig fer jo, i també els dibuixos de la coberta. A més, hem introduït la numeració de cada exemplar de l'edició, tal i com es feia abans. El meu objectiu i també el propòsit de Vicent Salvador, que dirigeix el Servei de Publicacions de la Universitat, era que fos una mica una col·lecció que servís per llançar certs experiments literaris que potser els editors no gosen publicar per la por a la manca d'èxit.

—I per la jovenesa dels autors...
—Per a mi l'edat no és credencial de res. Pot haver-hi un Rimbaud que als divuit anys ja va dir tot el que havia de dir. Normalment, però, la bona literatura sempre va lligada a l'experiència de la vida.

—Es tracta d'una col·lecció estrictament universitària, que només publicarà obres d'autors vinculats a la universitat?
—No necessàriament, la col·lecció és oberta perquè crec que és important que la nostra universitat es projecte en aquest sentit.

—La col·lecció ha publicat els guanyadors d'un premi que du el mateix nom. Què en pensa d'aquesta convocatòria i dels premis en general?
—Pense, i ja ho he comentat, que caldria suprimir-lo, perquè crec que el veritable premi és que un autor puga editar. Jo sóc molt contrari als premis.

—Per què?
—Doncs perquè és una forma viciada d'estimular la gent a escriure. Una altra cosa és que després premien un llibre editat. Tots sabem que els premis literaris no són sempre justos. Ja ho he parlat amb en Vicent Salvador i ell també està d'acord que no paga la pena que continue l'esmentat premi.

—Els llibres que editen les institucions tenen normalment poca difusió i en el cas dels de la universitat pareix que costa que tinguen una bona distribució. Com es pot solucionar aquest problema?
—Ho veiem una mica fotut. Jo no me n'encarrego però sé que s'estan preocupant per donar-li una major distribució. Sobretot, un dels objectius d'aquesta col·lecció és que els llibres catalans tinguen una difusió arreu dels Països Catalans. Perquè si cuidem aquí una presentació, uns textos i exigim una qualitat, és lògic que tinga difusió. Jo crec que aquest és el millor premi que se'ls pot donar als autors.

—Hi ha més poetes que narradors entre els autors joves o es pot augurar per al futur una nova fornada de novel·listes i contistes?
—N'hi ha més, de poetes, pel que abans et deia, que la narració exigeix haver viscut, ho exigeix de totes totes. Ara bé, això no vol dir que la poesia siga una activitat fàcil des del punt de vista tècnic. Ni prosa ni poesia no són una més que l'altra.

([S.S.]: "Amb nocturnitat", Universitat de València. Revista d'informació universitària, núm. 7, juny del 1989, p. 16-17)