—El teu primer llibre de poemes, Palau de cendra, va ser publicat l’any 2000. Des d’aleshores hi ha hagut cap fita destacable en la teua concepció de la literatura?
—En tots aquests anys he passat per moltes etapes: he fet critica literària, poesia, traducció, novel·la i alguna cosa més. Els meus primers llibres de creació van ser de poesia, patia molt escrivint versos, condensant el pensament en un mínim de paraules, i em vaig sentir alliberat quan una amiga editora em va proposar d’escriure una novel·la. M'hi vaig posar i va eixir Les volves d’aquella neu, una història juvenil, que és el que ella em demanava, però em va posar davant el repte de crear personatges, escenaris, conflictes i tot el que això comporta. Després va venir, no sé com, la idea de fer una novel·la històrica, Hi ha morts que pesen cent anys, que va guanyar el Premi Octubre. I fins ací.

—Has conreat diversos gèneres literaris, en quin et trobes més còmode i s’adiu més al teu temperament? Creus que el temperament personal d’un escriptor està relacionat amb l’estil que empra i els arguments i personatges que crea?
—Estic convençut que el caràcter, el temperament, de l’autor és determinant. Conec col·legues molt dotats per a escriure contes i alhora incapaços d’escriure novel·les o poemes i en conec d’altres que són justament al contrari. Jo crec que, sense renunciar a res, el meu àmbit per ara és la novel·la, que em permet esplaiar-me en un món, crear-lo o modificar-lo, inserir-hi personatges, jugar jo mateix a ser tots ells, viure moltes vides en una de sola…

(Rafa Gomar: "Parlem amb Tomàs Llopis: «És un escàndol que les institucions valencianes no hagen commemorat el 500 aniversari de les Germanies»", La veu dels llibres, 11 de març de 2023. En línia)

* * *

—Els lectors han començat a fer el boca-orella amb la vostra novel·la i a fer-ne el paral·lelisme.
—Jo estic molt sorprès d'això que ha passat. He treballat amb la màxima dedicació i rigor possibles, però no pensava en els efectes que produiria en els lectors. Ni tan sols sabia què en faria, del llibre, ni tampoc tenia previst de presentar-lo als premis Octubre quan l'escrivia.

—Potser el llibre ens fa evident que no podem entendre el País Valencià d'avui sense mirar i entendre què va passar-hi al segle XVII.
—Aquesta és la tesi del Fuster. I és veritat, quan veus tot això que ha passat. I et preguntes per què els valencians són "mollets", més febles que els catalans, no tan combatius. Tenim poca traça a plantar cara al poder. I per què? Potser perquè hem anat rebent des de la Primera Germania fins avui. I tot això arranca des de les Germanies.

(Montserrat Serra: «Tomàs Llopis: "Jo soc optimista, hem patit tantíssim, que pense que guanyarem"», VilaWeb, 14 de maig del 2013. En línia)

* * *

L'últim premi Octubre de narrativa, el beniarbegí Tomàs Llopis, és un home compromès amb la cultura i amb el seu país. És mestre a l'institut Enric Valor de Pego, poeta, rapsoda i, d'uns anys ençà, novel·lista. Hi ha morts que pesen cent anys és la seua segona obra en prosa i li ha valgut el prestigiós guardó literari atorgat a València. En aquesta novel·la, Llopis es remunta al convuls segle XVII per contar la història d'una nissaga de Beniarbeig en aquells temps d'abusos senyorials, revoltes camperoles i bandolerisme que seguiren a l'expulsió dels moriscos.

—La història dels Facadell de Beniarbeig té lloc fa més de 300 anys, però pot ser que els morts, en aquest cas, encara pesen?
—És la memòria històrica i la memòria col·lectiva. D'alguna manera, un dels objectius quan escrius una novel·la històrica és recordar el passat perquè moltes voltes contesta als interrogants del present. Per què som com som? Segurament perquè portem un pes de la història, conscient o inconscient. Cal que el novel·lista busque i redescobrisca eixa base històrica. Els morts pesen moltíssim.

(Tomàs Llopis: "Ara també és temps de bandolerisme", La Marina Plaza, 13 de juny del 2013. En línia)

* * *

—La frase de Fuster que recull la primera pàgina del llibre, és l'inici de la novel·la?
—La frase de Fuster no marca l’inici de la novel·la. Fuster és el mestre, i quan explica la nostra Història i parla de la història dels valencians, reflexiona sobre el segle XVII i diu que és un segle terrible, amb una crisi econòmica, civil i política tremenda. Ell ho escriu en una pàgina, i també reflexiona en altres moments sobre la decadència; però es mostra capaç de sintetitzar-ho. Ho explica des d’un punt de vista més general. Jo el que sí que crec que hi ha uns protagonistes de fets que mai deixen d’estar lligats al context, però sí que per a ubicar-los has de mirar-ho en lupa, buscar un microespai, uns personatges representatius i ubicar-los en els conflictes de l’època. D’aquesta manera reflexionar sobre el punt de vista amb Fuster.

(Mireia Bañuls Escrivà: "Entrevista: Hi ha morts que pesen 100 anys", Clapir: Joves historiadores i historiadors valencians, 20 d'agost del 2013. Llegir l'entrevista completa)