Pròleg

Durant més de trenta-cinc anys he «professat» la literatura, el meu ofici ha estat ensenyar-ne, i aquesta és la meua única autoritat. Però sense eixir de les accepcions de «professar» que recull el diccionari, crec que he fet alguna cosa més: la literatura ha estat i és una part molt important de la meua vida. Ho he declarat obertament a les meues classes però també en moltes activitats extraacadèmiques com l’escriptura, la recitació de versos i algunes provatures teatrals, per exemple. Tot això no constitueix un cas únic ni tan brillant; només atorga com a tothom el mèrit de poder parlar en primera persona amb el risc que això comporta de semblar fatu, i si l’assumesc és només per la pura necessitat de repensar-me fent el que més m’ha agradat. No entrava en els meus plans escriure sobre mi mateix, però de sobte se’m va imposar el repte quan, una volta jubilat, ja no havia de pensar en classes futures i necessitava escriure una mena de llibre d’autoajuda per canviar d’activitat o potser per recordar, que és la sola manera de reviure i de no abandonar tan bruscament el món on havia viscut.

He tingut bons mestres, d’aquells que m’han encaminat a les lletres i a la docència quan res dels meus orígens no podia fer presagiar que m’hi dedicaria. Per això em considere un home afortunat.

He volgut també ser un bon mestre —no ho negaré— i m’hi he esforçat per satisfacció personal, potser també per gratitud als qui m’han donat l’oportunitat de viure del que m’agrada i sobretot per voluntat de servei als meus alumnes. El compromís amb la gent i també amb el meu idioma, que ha estat clau en la vocació que he tingut, m’ha imposat durant molts anys el repte de trobar la resposta a una pregunta: «Com m’agradaria, a mi, que em presentaren un tema si jo, en lloc de ser el professor, fos l’alumne que seu davant meu?»

El relat que segueix són les vicissituds d’algú que ha cercat una resposta durant molts anys. No l’única resposta, ni tan sols «la resposta» que pot ser útil als qui la vulguen buscar en endavant. Els temps canvien i tothom té dret a trobar i a escollir per si mateix el propi camí. Si a més de l’autor hi ha algú a qui puga servir d’alguna cosa aquest viatge des de l’escola franquista fins al penúltim any de la llarga nit de polítiques educatives retrògrades que acabem de superar al País Valencià, i si la nova escola que vindrà vol servir-se d’algun detall del passat, ja haurà pagat la pena haver esmerçat uns mesos en l’escriptura d’aquesta mena de memòries pedagògiques. Altrament, em conformaré amb el fet d’haver escrit un testimoni del meu temps.

(Del llibre Contra les aules. Paterna-La Canyada: 3i4, 2013)