Que no tot és blanc o negre i que en un conficte hi ha més que dos bàndols són algunes conclusions després de llegir Cremareu aquesta carta, la novel·la de Tomàs Llopis guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2022. Llopis (Beniarbeig, 1954) torna a apostar pel relat històric i endinsa els lectors en la València del segle XVI, on els carrerons bullen intramurs i els gremis tenen molt a dir. Concretament, transcorre al voltant del 1520 i conta la revolta popular de les Germanies, encapçalada pels mercaders, que demanaven més poder enfront de la noblesa, a més de no perdre drets pel centralisme de Carles V. (...)

Precisament, un dels punts forts de la novel·la és que tant aquests personatges com la resta que apareixen, existiren realment i formen part de la història valenciana. Tanmateix, a més dels noms propis que Llopis recupera, el llibre és un passeig per València, amb menció a un fum de carrers pels quals encara és possible passejar, si bé la ciutat té menys penúries que les relatades per l’autor, catedràtic i rapsode, que el 2012 va guanyar el Premi Andròmina de Narrativa.

(Miriam Bouiali: "No cremeu aquest llibre", L'Illa, núm. 82, primavera 2023.)

***

A través de la narració que ens ofereix Beatriu anem observant com es descabdellà el conflicte agermanat, especialment a la ciutat de València. I més en concret el paper que hi jugà Joan Caro, representant de la Germania moderada, i els seus esforços, primer, per intentar evitar la guerra, i després per apaivagar els efectes negatius que la confrontació tindria a parer seu. Caro representa la voluntat negociadora, el pactisme, la diplomàcia, materialitzada en certa manera amb les safates de dolços amb les quals intenta atraure els interlocutors cap a les seues postures.

En Cremareu aquesta carta, la voluntat d’exactitud històrica preval sobre la ficció novel·lística. Hi veiem desfilar tots els personatges d’aquell episodi fonamental de la història valenciana, tants que fins i tot l’autor ens ofereix a l’inici del llibre un dramatis personae que serveix de guia al lector. A poc a poc, i sense deixar de banda el rigor dels fets, la novel·la sembla transcendir-los per a plantejar una reflexió sobre la dificultat, o la impossibilitat, de mantenir una posició centrada en temps de conflicte, de cercar la pau quan la guerra és l’única sortida: «per més que hom volgués la pau, la pau no ens volia a nosaltres», afirma la protagonista.

(Carles Lluch: "La dona de l'agermanat", Caràcters, 20 d'octubre de 2023. En línia)