El primer dissabte després de la mort de Jaume, feia un dia esplèndid que ja anunciava la primavera. A les nou del matí, Marc va eixir de casa, amb la motxilla i l’esmorzar, i emprengué, sol, el camí del Tossal Gros, havia canviat d’idea: passaria el matí a la borja.

Durant el trajecte, l’alè de l’avi Jaume continuava present en la seua imaginació, quantes voltes havia fet el vell Peris aquell mateix recorregut, mirant a una i altra vora del camí la resposta de les herbes i dels arbres als estímuls del temps. Potser aquell paisatge havia canviat poc al llarg dels segles, els garrofers i les oliveres més velles devien haver contemplat el pas de generacions i generacions de benifondins sempre a la percaça del quemenjar. Qui devia haver plantat cada arbre? Només les arrels conservaven el secret dels noms propis, ja ningú més en tenia notícia. Per a ell, només Jaume Peris els representava tots, ara l’avi era un record viu i càlid, una companyia enigmàtica, un misteri inexplorable.

Ja a les envistes de la borja, dins la terra que fou de l’avi i ara del seu pare, s’adonà que el sol lluïa damunt les fulles dels arbres amb un color que no havia vist mai, les oliveres eren d’un gris platejat i brillant, les fulles dels garrofers havien agafat el seu verd més esponerós; fins i tot els ametlers tímidament maldaven per florir. Pertot hi havia pau i silenci, tot anunciava que la vida continuava acomplint el seu cicle inexorable. Sols els arbres apareixien com a protagonistes eterns, les persones, unes o altres, això semblava poc important, només els havien de conrear i servir-se’n. Marc pujava els darrers metres de la senda fins a la casa i redescobria els llocs on havia jugat de xiquet. A l’esquerra del camí, en una clapa rocosa trobà l’escenari on havien viscut totes les seues fantasies infantils, les aventures dels herois sorgits de la pantalla del cinema o de la televisió, els personatges de les rondalles, els Reis Mags en miniatura que només ell veia, plenament concentrat en el joc. Ara renaixien tots aquells records de feia només uns pocs anys i comprenia la intensitat amb què Jaume havia defensat els seus.

De sobte, Marc notà que alguna cosa es movia darrere seu, era el Tro, el magnífic exemplar de bòxer de Rosa. L’animal corria cap a ell feliç de la seua llibertat. “No pot ser que s’haja escapat de casa” —pensà Marc.

Quan el Tro arribà on era ell es deixà acariciar amb gust només durant uns segons, però se n’alliberà i reféu el camí per on havia vingut, sempre corrent, fins a desaparèixer de la seua vista. Marc sentí crits i rialles i comprengué el que passava: algú havia instigat el grup a celebrar l’esmorzar com estava previst. En veure’ls, Marc cridà:

—Què feu ací?

El Tro ja anava i venia, cada vegada amb més entusiasme.

—Que et pensaves que et deixaríem sol? Ta mare ens ha dit que eres ací.

Era Clàudia, vestida d’excursionista, que encapçalava la comitiva seguida de Colau i tots els altres. Jordi i Mercè tancaven el grup i conversaven agradablement.

—Va, ensenya’ns-ho tot, Marc —féu la Sandra, que darrerament es mostrava molt sol·lícita amb ell.

I junts recorregueren les terres, s’aturaren a l’aljub, a l’abeurador de pedra per als animals, al vell fornet d’escaldar pansa, fet de pedra seca, i arribaren a la borja. Marc obrí la porta i tothom contemplà els vells estris que Jaume hi havia conservat. Observaren que a la llar hi havia cendra.

—Devia passar-ho molt bé el teu avi, ací.

(Del llibre Les volves d’aquella neu. Barcelona: Planeta & Oxford, 2008, capítol 11)