Tomàs Llopis es va donar a conèixer com a poeta amb el llibre Palau de cendra, publicat l’any 2000 com a conseqüència d’haver guanyat en l’anterior el premi 25 d’abril de la vila de Benissa. La serenitat reflexiva de l’autor, el domini formal, l’essencialitat en la manera de dir foren aleshores trets distintius del poemari que no delataven per a res –més aviat tot el contrari– que ens trobàvem davant del primer llibre d’un poeta. Però Palau de cendra, igual que la majoria de títols d’aquella col·lecció heterogènia de color crema de l’editorial Columna, passà de llarg amb massa celeritat i sense haver atret totes les mirades que es mereixia.

Crec que es podria considerar el treball poètic de Tomàs Llopis com una meditació assossegada al voltant de l’escriptura, de la paraula poètica i, més en concret, de la relació del poeta amb el seu art. Una relació ferma, profunda, constant i honesta. Una espècie de fluid subterrani que s’obri camí entre pedres calcàries, desgastant-les i modelant-les alhora, i alliberant al seu pas un so a penes aquós que podria ser l’eco més pur de tot allò que no és el propi xiuxiueig de l’aigua. No resultarà difícil reconèixer mostres d’aquesta imatge dilatada als poemes de Sospirs de Babel, un llibre molt fragmentat i molt unitari alhora, esquitxat ací i allà de belles peces que demostren l’habilitat de Tomàs Llopis per retratar aquella aspiració de tot poeta que busca arribar al coneixement poètic únicament i exclusivament des del propi poema. N’és un bon exemple un haikú del segon apartat, el titulat precisament «Sospirs de Babel»: «Tot esperant / naix la flor des del fons / del seu silenci».

Amb un inici potser un tant programàtic, s’obri el llibre amb un «Llindar» la finalitat del qual és definir l’aspiració del poeta a la recerca de la paraula exacta. Objectiu inassolible que, no obstant això, es concreta en el transcurs mateix d’aquesta aspiració. Cal destacar-hi, en aquest apartat i en tot el llibre, el poema titulat «El caçador», una al·legoria en catorze versos que il·lustra el procés en què un perseguidor de paraules s’endinsa en un «bosc» de «verd alfabètic». Després d’aquest preàmbul, on la poesia, que no tanca cap interrogant, es defineix amb la imatge multicolor de «l’espetec d’una carcassa a l’ànima», ve el gruix del llibre, amb el mateix títol global de «Sospirs de Babel», i amb set apartats on, fent referència a l’entramat estròfic, abunden els haikús i els sonets sense rima, dues composicions ja molt treballades en el llibre anterior i entre les quals, segons sembla, l’autor s’hi mou a gust.

Parlar només d’entramat formal quan ens referim als haikús no deixa de ser una simplificació pobra i injusta. Més encara quan parlem de Tomàs Llopis, i quan es pretén oferir una aproximació a Sospirs de Babel. Aquella distribució versal importada de cultures orientals s’ha amerat de ple d’una manera d’entendre la relació entre l’ésser humà i el món que aspira a l’equilibri, a la complementació en harmonia de les dues parts, a l’intent d’entendre i assumir el caràcter efímer de tot allò humà com a elements peremptoris que integren un únic tot. Per això no és casual que un dels motius recurrents del llibre siga l’aigua, el seu curs, la seua naturalesa canviant, fugissera i fonamental per a l’existència de la vida. En més d’un cas del llibre, associada al temps, a la seua fluència serena: «Deixat anar/ damunt l’aigua encalmada/ el vers del sol. / Diré alba o camí, / el temps hissa les veles». N’és només un exemple, però el llibre és ple d’imatges molt suggeridores, d’una subtilesa extrema amb què Tomàs Llopis ha sabut retratar plàsticament la no-permanència, i convertir-la –paradoxes de la poesia–, en imatge quieta: «l’aigua [...] / fa un gest concís, com de mà o mocador/ de puntes blanques, i s’esmuny riu enllà/ en permanent estrena de l’adéu».

(Maria Josep Escrivà: "El poeta de la pulcritud", Caràcters, núm. 38, 2007, p. 32)