València, 23 de febrer de 1523 

Dues hores després del migdia, el so planyívol de la mort començà un llarg periple de campanar en campanar i d’hora en hora per totes les parròquies i convents de València; i així havia de ser fins ben entrada la nit quan el difunt ja fos sebollit. Aquell draaang-draaang-draaang greu, ample i compassat recorria els carrers i entrava a les cases, retopava de paret en paret, eixia per les finestres, omplia de dol la ciutat, saltava les muralles i es perdia al lluny cap a les hortes de Russafa, de la Saidia o de Benimaclet havent deixat una llosa de negra tristesa sobre els caps de la gent de València. 

En una casa pobra del carrer de Fornals, a tocar del Públic, Maria Anna Verdú s’eixugà les mans de la bugada que feia i va eixir al carrer encuriosida pel lament tan perllongat de les esglésies; tanta solemnitat només podia voler dir que el mort devia ser el rei, allò era un fet poques voltes vist. “Tan jove!” 

Es va dir per a si mateixa, volgué assegurar-se’n i va preguntar al primer home que li venia de cara: 
—Qui s’ha mort? 
—Diuen que don Rodrigo de Mendoza, el marquès d’Atzeneta. 

Maria Anna es quedà glaçada, recordava bé el governador. Al so monòton de les campanes i amb el regust del record al cos, emprengué el camí cap a la catedral, volia veure el marquès per darrera vegada. De primer anava sola, després començà a veure gent que feia la seua mateixa via i en arribar a la Casa de la Vila, una gentada esperava a banda i banda del carrer el pas de la comitiva que havia de portar el difunt a la seua sepultura, allà dellà del riu, al convent de la Trinitat. Començava a fer-se fosc i un vent fred esbandia la barreja de males olors que desprenia la multitud. Maria Anna s’obrí pas enmig de la gent i finalment va poder trobar, entre un cec que no parava de parlar com si volgués fer-se veure i una dona bruta i despentinada, un lloc on tenir quiets els peus i poder veure el pas de la fúnebre comitiva, quan vingués. 
—Bé devia menjar, aquest marquès. I mira, el veurem passar per davant nostre, més ert que un fus, sense gens de gana, i no per fartera. 
—I què has de veure tu, Miquelot, si tens els ulls més espessos que el cuir! 
—Calla, tu, Xonabrunyida! Sí, tinc uns ulls que no hi veuen, però hi veig amb l’oïda més que no tu amb els ulls. Sentiu? —va demanar. 

Un colpejar de tambors lent i somort creixia a l’altra banda de la catedral per sota del plany incessant de les campanes. 
—Ja ixen del palau episcopal. Però el marquès encara tardarà a passar, abans que ell vindran totes les parròquies i tots els monestirs de la ciutat. 
—I tu com saps tant? —l’increpava la dona.
—Perquè sempre tinc l’orella dreta, com les llebres!

Una llum inesperada es feu visible allà d’on venia la tamborada. Aviat es van veure frares que portaven ciris grossos i negres que il·luminaven misteriosament el carrer.

(Del llibre Indòmit. Gandia: Lletra Impresa, 2022)