El cas és que ja fa alguns anys que vaig conèixer personalment Lluc, l’estimat boxer del meu amic i, com ens vam caure simpàtics, d’ençà sempre preguntava per ell i, a través del seu amo, ens enviàvem mútuament records. Havent mort de vell, el seu amo li ha retut un homenatge literari en què la veu de Lluc observa els costums de les persones de la seua família, en especial els del seu amo que, des del seu punt de vista caní, resulten ben curiosos i peculiars. Una entranyable mostra d’afecte envers el fidel company.

(Josep Palomero: El Periódico Mediterráneo, 27de juliol del 2014)

* * *

No, Lluc no és ficció, és de carn i ossos, i ja en té prou en comprendre els seus amos, vigilar i protegir a tot membre de la família, gaudir de la muntanya, o anar darrere la crida imperiosa de la natura. Ras i curt, en viure la seua vida de gos. Però, no s'està d'estranyar-se davant comportaments, fets o gestos dels humans que no arriba a entendre i el deixen perplex: quan no va agradar els seus amos que fera petits rajolins per casa en sentir-se «afalagat i ben rebut» per un plat d'arròs. O en la manera que tenen els amos de marcar el terreny en una cadira d'aigua que elimina l'olor de la seua marca personal, «és l'invent més inútil i més antinatural del món: un lloc on t'esborres a tu mateix, on dissimules la teua identitat». Per a Lluc, els amos també tenen orelles, però molt menudes i inexpressives, per això en mirar-los «costa de saber quan t'escolten, si et vénen amb intencions amistoses o si estan enfadats o nerviosos». A més, no són capaços de distingir les olors més elementals i «es posen al cos alguna cosa que els dissimula la seua flaire natural. Quina bestiesa, és com si volguessen enganyar-nos». O els dies de muntanya on l'amo solia escriure coses en un paper despreocupat «d'escoltar els sorolls ni d'olorar els camins. "Els amos són ben banals». O ¿com poden orientar-se els amos i saber el camí dalt del cotxe «tot tancat, sense poder flairar l'aire i la terra». «Diria que els amos moltes vegades es perden en elementalitats i no saben distingir el que és important del que és totalment accessori. Perden molt el temps, ells, amb coses que no serveixen per a res», conclou Lluc. És clar que en aquestes curtes, clares i intenses, memòries, Lluc s'adona que s'ha deixat coses per dir: «Em referesc als sentiments (...). Els meus, els he deixats anar cada dia, en cada gest, en cada mirada, en cada pregunta i en cada silenci», aquests sentiments han sigut sempre sincers i d'agraïment, rebla Lluc, «he tractat de correspondre al que els amos m'han donat, donant-los jo allò que ells necessiten: una manera plàcida i afable de viure». Tomàs Llopis, amb curiositat insaciable i receptivitat sensible, ha triat Lluc (Edicions 3i4, 2014) per mostrar, a través de la mirada del seu ca allò que la humanitat ha perdut al llarg dels 40.000 anys de civilització. «Nosaltres, conclou Lluc, en tenim prou llegint amb els cinc sentits tots els signes que la natura i la vida deixen impresos en cada racó del món i en nosaltres mateixos».

(Guillem F. Renard: "Encisar els amos", Levante, 27 de juny del 2014)