Poca favilla gran fiamma seconda.
Dante Alighieri: D. C. Paradís I, 34

1

Carta de Na Beatriu Ferrer, viuda de Joan Caro, a dona Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, des de València a Molins de Rei, 20 de març de 1524

Molt magnífica senyora, per la vostra lletra he conegut l’interès que mostreu per saber el final del meu marit, ja difunt. La seua esfereïdora mort va tenir lloc el passat dia 12 de març en circumstàncies que encara no puc relatar-vos si no vull augmentar el dolor que nit i dia em turmenta. I justament en la soledat d’aquesta aflicció us responc, car és l’única manera de descansar els meus mals. A les nits, quan tota la ciutat és un silenci de marbre i només la candela encesa i la ploma em fan companyia, m’endinse en un món on només hi ha records, i hi visc tranquil·la. El meu espòs va ser bo i just, vós el coneixíeu. Era recte i procurava dels béns de la ciutat amb compte i mesura, mirava per la seua família com un pare indulgent i magnànim, era lleial i obedient a totes les disposicions de sa majestat el rei, i generós i massa confiat amb tothom que li demanava pa. Aquests són els crims que el van dur a la tomba. He escrit crims on hauria d’haver posat “errors”, el meu marit es va equivocar en el seu capteniment i en va ser víctima.

Direu que el meu judici és passional i agosarat, i no us negaré una bona part de raó, sóc tan temerària com desvalguda i tan impulsiva com desgraciada; però deixeu-me escriure els pensaments que lleument enllumenen la grisor d’aquests dies tan tèrbols. Altrament, què pot fer una dona viuda, pobra i sola, sense ningú que gose socórrer-la? Ens queda senyora, la intimitat epistolar. Malgrat els perills que ara assolen els camins, confie que la meua carta arribarà a les vostres mans i que no deixareu que ningú més que vós llija aquesta confessió que altrament Déu sap que em portaria ben ràpidament on és el meu espòs, cosa que paradoxalment desitge més que res en aquest món.

Perquè, qui escoltaria el plany d’una dona sinó vós? “En llàgrimes de dona i en coixera de ca, no s’hi ha de fiar”, diu el refrany, i doncs, quin jutge sinó Déu, creuria sinceres les meues paraules? Quin miracle suprem podria tornar-me tot el que he perdut? La València d’ara no és la d’abans de la pesta, quan ens vau fer l’honor de visitar la nostra sucreria. És cert que ja hi havia el ferment del mal govern i els greuges que sofrien els gremis, però ningú no pot conèixer l’avenir i ens pensàvem, mesos després, que no hi hauria d’haver res pitjor que aquella pesta que va assotar la ciutat i la va deixar sense govern ni senyors, tots fugitius per por a la infecció. Sols el marquès del Cenete s’hi va quedar, allotjat al palau reial per no viure dins la ciutat emmurallada i pestilent.

Després hem passat anys de molta angoixa, de disputes enceses entre una Germania que governà la ciutat amb fidelitat al rei i els partidaris de mantenir els privilegis dels senyors amb enganys al monarca, si els convenia. Hi ha hagut aldarulls i ressenyes d’oficis armats, baralles i saqueigs, morts de desgràcia i morts per causa de la maldat, exèrcits que anaven i venien i notícies que mai no eren d’esperança. 

Però d’ençà que la virreina dona Germana ha arribat a la ciutat, sembla que hi regne el terror. Castiga tot vestigi d’agermanament amb més crueltat que no havia gosat d’esmerçar el comte de Mèlito. Ara tothom s’amaga de la justícia. No hi ha clemència per a ningú i menys per als qui van voler contenir els agermanats més ferms, que ja són morts de fa temps. La virreina no només vol tallar l’arbre, també vol descobrir-ne les arrels i traure-les al sol perquè no cresca mai més la llavor de la revolta.

I jo, en aquestes nits, quan m’assalta l’angoixa, em pregunte: què hauria passat si tants moderats, que ara paguen per la prudència que van mostrar, haguessen lluitat a les ordres dels capitans agermanats? Es podia ser moderat quan uns hòmens havien entrat en guerra per salvar el privilegi que ens concedí el bon rei Pere i apartar la justícia de la parcialitat? Hi haurà ara més justícia? Hi haurà més justícia després de tanta impietat? Jo us respondré: No.

(Fragment de Cremareu aquesta carta. València: Bromera, 2023.)