Ara ja sóc vell i em passe els dies i bona part de les nits endormiscat a la catifa, al costat del meu amo. Li faig companyia i estic a l’aguait per si passa res, però ja sordege i hi veig ben poc. Aquestes són les meues memòries, les memòries d’un gos afortunat. Direu que els gossos no escriuen i és cert, però el meu amo és escriptor i li les he dictades durant unes quantes nits en què ell ha deixat les seues cabòries habituals i m’ha escoltat. Direu que els gossos no parlen, però us equivoqueu. Nosaltres parlem i ens fem entendre per poc que ens paren atenció. Per exemple, jo he aconseguit ensenyar als meus amos a saber quan vull menjar, o quan necessite eixir a passejar, o quan crec que em pertoca una recompensa en forma de galeta o de carícia per alguna cosa que he fet bé.

Costen d’ensinistrar els amos i fan coses ben estranyes. Caminen drets sobre les potes del darrere i, d’aquesta manera, no sé com poden olorar a terra i saber qui ha passat abans per allà, o com poden tornar a casa quan es perden. Així, resulta ben normal que de sobte es troben amb algun altre amo amb males intencions o amb algun gos maleït o amb la pitjor de les bèsties: el gat.

(Del llibre Lluc. Barcelona: Planeta & Oxford, 2006, capítol 1)