"M’ha impressionat molt, perquè és una història molt complexa i molt completa, amb quatre personatges principals molt ben presentats i dibuixats", va reconèixer l’escriptor Joan Francesc Mira, que feia una dècada que no presentava un llibre d’un col·lega. "Vaig dir que sí a cegues, però realment l’he encertada amb aquest", va dir en un acte amb l’editora, Laia Climent i el mateix autor.

(Tere Rodríguez: "El segle valencià més fosc", El Punt Avui, 7 de març del 2013. En línia)

* * *

La narració, que arranca a l’època de l’expulsió dels moriscos, se centra bàsicament en les vivències i patiments del grup familiar dels Facadell de Beniarbeig —que, com si foren els Buendía de Macondo, són el fil conductor del discurs— i s’estructura en base al contrapunt amb què s’alterna la veu d’un d’ells, les memòries del capellà Roc Facadell, i els capítols alterns en què la veu del narrador, més objectiva, va desenvolupant les microhistòries que conformen el puzle a través del qual fruïm d’una història ambiciosa i complexa que, narrada amb propietat i equilibri, satisfà les expectatives del lector tant per l’interès que desperta l’evolució dels episodis atribuïts als personatges com per la finor de la prosa de Tomàs Llopis.

(Josep Palomero: El Periódico Mediterráneo, 14 d'abril del 2013)

* * *

Hi ha morts que pesen cent anys és la primera incursió en el gènere novel·lesc de Llopis, una primerenca novel·la amb tots els ingredients de les bones narracions, passions: venjances, amors, patiments, morts, secrets, confessions inconfessables... I una veu col·lectiva que es rebel·la i crida i exigeix la justícia segrestada pel senyoriu i la noblesa amb la complicitat del poder polític i judicial, una justícia que pertany al poble menut enmig d’un segle que marcarà el destí futur del País Valencià. No era fàcil, doncs, acceptar el repte, però Tomàs Llopis ha aconseguit reeixir amb aquesta excel·lent novel·la.

(Antoni Zaragozá: Levante Postdata, 31 de maig del 2013)

* * *

Una tradició literària tendeix, en assolir una maduresa, a omplir els buits del temps històric, els espais erms de paraules pròpies, massa sovint desplaçades per una memòria poc atenta i mandrosa. Les lletres catalanes han anat, amb tanta fermesa com convicció, produint tot un cos nou de novel·les històriques que emparen, a hores d'ara, esdeveniments revisitats i esculpits per tal d'evitar la ceguesa d'una memòria col·lectiva que s'ha anat reconstruint amb penes i treballs.

En aquest sentit, Tomàs Llopis ens ofereix una obra teixida de mots i topònims que traspuen autenticitat, paisatge i època, al mateix temps que ordeix un tapís policrom i suggestiu sobre l'ambient convuls propiciat per l'erupció d'unes revoltes socials que desembocaran en el conflicte social de la Segona Germania, el 1693.

(Marta Font Espriu: "Els Facadell de Beniarbeig", Caràcters, núm. 63, primavera 2013, p. 8. En línia)

* * *

La novel·la disposa dos plans narratius, per una banda les memòries de mossèn Roc Facadell, narrades en primera persona, plenes de secrets inconfessables, on explica com es crea la seua nissaga familiar i la maledicció que aquesta arrossega i que suposadament marcarà tots els seus membres al llarg de tot un segle fins que s’adonen que les malediccions no vénen dels morts sinó d’individus ben vius.

(Sons de xaloc.cat, 8 de setembre del 2014. Llegir l'article complet)