El foc s’alimentà aquell dia dels encenalls de la memòria. Després d’un dia de flames, el capvespre es tenyí de vermell calent i només l’espetec de les brases trencava el silenci fins que sols quedà el fum i més tard la cendra freda i eixuta. I allò que havia estat vida començà a fer volar cossos sense matèria, figures que creixien i s’esvaïen i somnis esberlats per la catàstrofe.

Les flames eren altes aquell dia de maig de 1707 a Beniarbeig, quan les tropes del comandant D’Asfeld van abandonar la població. I quan tot el poble cremava, el foc i el fum van anar dibuixant capricioses figures de bruixes i criatures deformes, altes crineres de cavalls desbocats, velams estripats, serralades vermelles que anaven i venien regalimant sang. I llavors se sentien esclafits com de canó o de tercerola i alguna cosa queia a terra i s’elevava de nou formant la imatge d’un gegant vestit amb saragüells i el cap cobert amb un turbant de morisc. Les flames, com punyals, ferien l’aire i tot seguit s’encongien sota la capa d’una altra llengua de foc com si una mà incerta amagàs l’arma amb què havia degollat un enemic.

Si el vent bufava més fort, el món s’ensorrava pertot i els gemecs de les fustes mortes, dels puntals i de les travesses de les cases humils afegien més pànic a la tarda. Unes hores abans, els veïns supervivents d’un dia de detencions, d’empresonaments i d’interrogatoris havien abandonat llurs cases i les miraven de lluny.

Tot havia començat dos dies abans, quan el batle, Guillem de la Neboda, el fill d’un altre Guillem de la Neboda assassinat molts anys abans, va saber que venien els francesos, va voler organitzar la defensa del lloc i es posà a esperar-los darrere els alts murs de la casa de la senyoria amb una dotzena d’homes massa vells, però ell ho era més, que encara li eren fidels. Va ser en va. Fou ell qui va rebre el primer tret i va quedar a terra amb el cap tan desfet que, si no hi hagués hagut testimonis de com havia donat ordres a tort i a dret fins que una bala li va deixar a mig dir la paraula «foc», ningú no hauria reconegut que aquell era l’home que sempre havia actuat sota el pes d’un odi quasi centenari. Després, tot va ser fàcil per als invasors: els defensors van obrir les portes de la senyoria, van deposar les armes i van ser afusellats allà mateix contra el mur que els hauria d’haver servit de parapet.

Les dones, refugiades a llurs cases, havien de triar entre obrir les portes o deixar que els soldats, a cops de maces i fusells, es lliuraren al saqueig inevitable i a les violacions furioses i repetides. Després, les deixaven mortes de pànic i, indiferents a llur dolor, les obligaven a eixir de casa sense res, amb les mans buides, i les guiaven cap als afores del poble. Llavors les flames no trigaven ni un credo, ni un avemaria, a eixir per la porta i les finestres dels estatges abandonats. Cap al migdia, tot era desolació a Beniarbeig.

I així, en una jornada, tots els protagonistes de mil històries de misèria i de mort, d’odis i de venjances, de pors i de silencis, de secrets i de veritats confessades van desfilar fugaços i fantasmals per l’aire recremat per no tornar mai més al món. La memòria, que tot ho esborra, va quedar escrita sobre el no-res i la pau dels morts és l’únic testimoni de la història que conta com quasi cent anys abans un home fou trobat mort a cops d’aixada i aquell crim va escampar la maledicció en què tothom havia de creure fins que algú va saber que les malediccions no venen dels morts.

(Del llibre Hi ha morts que pesen cent anys. Paterna-La Canyada: 3i4, 2013)