(...) Des de poc després de l’any en què va publicar Contra les aules (2016) –un repàs de la seua trajectòria discent i docent en un període que va del 1960 al 2014, any en què es va jubilar de la docència– ha estat treballant en la novel·la que suara acaba de publicar: Indòmit.

El personatge protagonista d’aquesta novel·la és Don Rodrigo de Mendoza, marquès del Cenete i senyor d’Alberic i d’Aiora. Un noble que pertany a l’alta aristocràcia… D’ell, la Real Academia de la Historia diu, entre altres fineses, en un article que signa Antonio Herrera Casado:

"Es va educar a la Cort de l’infant Juan, on va aprendre les primeres lletres i va donar mostres de ser aficionat i perit en música. També des de molt jove manifestà un caràcter violent, agressiu, tot ferint alguns artesans o comerciants proveïdors o, fins i tot, manant assassinar Jerónimo de Leza. Encara que, a causa de la violència dels temps en què vivia, ell mateix s’hagué de defensar de l’intent d’assassinat a Coca que els familiars de la seua segona esposa li prepararen".

Els temps en què va viure i el caràcter canviant del personatge són els materials amb què basteix Tomàs Llopis la seua novel·la. Com en tota bona novel·la històrica, Tomàs s’ha hagut de documentar molt i molt bé. El lector ho comprovarà de seguida; tanmateix, l’autor no cau en la trampa d’exhibir gratuïtament l’exercici de documentació realitzat, sinó que aconsegueix, tot al llarg de la novel·la, mantenir l’equilibri entre el retrat d’un món estudiat a fons i el ritme narratiu. Un equilibri que també es palesa en els modes narratius, és a dir, entre descripció, narració i diàleg. Aquest darrer mode és especialment interessant pel que té de recreació de la manera de parlar d’uns personatges d’una època en què, com a mostra de refinament i bona educació, algunes dames podien emprar el llatí tot citant Catul, posem per cas. La descripció de personatges, d’edificis, de carrers o de vestimentes és igualment rica i mesurada per tal de no trencar mai el ritme de la narració de fets.

Un altre aspecte important de la novel·la és el punt de vista del narrador: un prodigi d’equilibri o, dit d’una altra manera, d’equidistància narrativa... Don Rodrigo de Mendoza va ser un home refinat i culte i, alhora, violent i cruel. Hauria estat molt fàcil caure en la temptació de caricaturitzar-lo o blasmar-lo, si més no, quan comet atrocitats o quan es mostra summament autoritari i cruel amb els seus súbdits, especialment amb els moriscos. En canvi, Llopis maneja un narrador que «mostra» tot allò amb una mirada «objectiva». Per tant, ha de ser el lector qui jutge els actes i el subjecte que els executa. O, millor dit, els subjectes, el segon en importància dels quals és la seua segona muller, Dona Maria de Fonseca, de qui el marquès –ja vidu de la primera esposa– s’enamora als trenta anys, quan ella era una joveneta de quinze i que, com diu la contracoberta, «és un personatge ferm i interessantíssim, una dona culta i amant de les arts, que [...] ens introdueix en les tertúlies literàries i la vida quotidiana de les dames més principals de l’aristocràcia valenciana del segle XVI.» A més d’aquests dos personatges protagonistes, en la novel·la en trobareu uns quants més: fins a 277 més, exactament; dels quals, el 82% són reals.

Només em resta parlar del magnífic exercici de llenguatge amb que ha bastit En Llopis la història de la novel·la Indòmit. I explicar una mica la història contada: l’aventura del marquès del Cenete i dels coetanis històrics i ficticis que l’acompanyen pels viaranys d’aquell món convuls que transita entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Però, com que les característiques formals d’aquest escrit no em permeten parlar d’això per una qüestió d’espai, haurà de ser el lector qui ho descobresca. Evidentment, haurà de ser un bon lector. La novel·la s’ho val.

(Antoni Espí: La Veu dels Llibres, 31 de desembre del 2022)