Les volves d’aquella neu, de Tomàs Llopis, és una excel·lent novel·la juvenil escrita amb un estil literari que facilita una lectura plaent i de qualitat. L’estil, per tant, dignifica una història que, resumida temàticament, pot resultar-nos semblant a la d’altres novel·les escrites per a joves i protagonitzades per joves. L’autor, a més, construeix la narració amb un punt d’intriga que desperta expectatives en el lector. Per això, els primers capítols relaten dues trames diferents, amb protagonistes i espais físics distints: una colla d’estudiants de viatge de fi de curs pels Alps francesos i el grup dels protagonistes adults que ens deixen entreveure interessos relacionats amb l’especulació urbanística. A poc a poc, una trama narrativa i l’altra conflueixen en una única història que té un protagonisme compartit entre els diferents personatges. L'enfrontament entre els dos mons dona vida al conflicte i, alhora, ens fa partícips en una història amb la qual ens podem identificar.

(Josep Antoni Fluixà, Levante, 18 de setembre del 2019)

* * *

Pensant també especialment en aquest públic juvenil i els interessos que li són més propis, ha bastit ara aquesta novel·la. I no ens enganyem: la preocupació comuna de l’edat, tant en ells com en elles, és la d’agradar a l’altre sexe, explorar les pròpies possibilitats i afermar uns sentiments d’autoestima. Tot i la competitivitat que això comporta, el respecte i la solidaritat mai no haurien de faltar. Sobre aquest canemàs es basteix un primer nivell de la història narrada.

D’altra banda, aquesta novel·la no decebrà tanmateix el possible lector adult. L’àmplia xarxa anecdòtica que desenrotlla s’ambienta en el món del negoci immobiliari i les seues atrabiliàries decisions. A les nostres comarques, no cal dir, la destrossa paisatgística per la febre urbanitzadora ha estat motiu de laments i irritacions, fins i tot de mobilitzacions col·lectives. El mateix escriptor ha estat víctima d’aquesta voràgine, a la qual ja s’hi havia referit, en clau lírica, en alguns del seus poemes dels reculls Palau de cendra i Sospirs de Babel. Pel que fa això, el plantejament conservacionista de Llopis, més que ecològic, és patrimonial. En efecte, en la novel·la veiem com l’avi de Marc s’estima la borja, segons diu, perquè "encara hi veig els meus pares i fins i tot els meus avis." I a l’home savi que el jove havia conegut en el viatge d’estudis, Bonnefoi, li agradava de viure en la casa dels seus avantpassats i conservar-ne els records.

Tomàs Llopis, del qual ja coneixíem un bon grapat de breus narracions i alguna de no tan breu, com Lluc (2006), a poc a poc, sense baixar la guàrdia en rigor i autoexigència, va endinsant-se en narracions de més gruix i ambició. Això ens permet pronosticar alguna brillant sorpresa en forma de novel·la llarga per a un futur potser no molt llunyà.

(Antoni Prats: "Les volves d’aquella neu", Espai del llibre, núm. 10 del 2008)