Crònica al marge és un llibre molt interessant perquè, d’una banda, hi trobem la vivència personal de l’autor, bastant comuna entre les persones de la seua generació: la ruptura radical amb el tipus de formació rebuda en aquests anys. D’altra banda, coneixem els grans canvis que ha sofert el periodisme des dels anys seixanta fins a l’actualitat a través d’algú que els ha viscut en primera persona; i, finalment, se’ns narren fets de la història de Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins a l’actualitat, que l’autor ha conegut des de la seua faceta de periodista acompanyats, a més a més, amb unes reflexions que poden motiu d’interessants debats. Per tot això, és un llibre de lectura molt recomanable.

(Josep Manuel San Abdón: "Les memòries d’Agustí Pons". Caràcters, núm. 89. Universitat de València, 2019.)

* * *

—Soc profundament individualista. Vull creure que un mínim de lliure albir existeix. Vivim condicionats per moltes coses: la classe social, la raça, el sexe, l’educació, la família... però crec que tenim la possibilitat de fer la nostra. I, per tot plegat, a mi en fascinen les biografies. Els homes i les dones són un invent fascinant i contradictori. Furgar i trobar el fil conductor d’una vida em sembla fantàstic. I, a sobre, ajuden a fer país.

—Li proposo un joc... Defineixi de manera molt breu aquests personatges:

• Nèstor Luján: Brillant, lúcid i generós.
• Maria Aurèlia Capmany: una dona intel·ligent i exemplarment compromesa.
• Salvador Espriu: un personatge volgudament difícil però que resulta enlluernador quan hi entres.
• Jordi Pujol: la història el deixarà molt bé.
• Pere Calders: menys innocent del que ell ens voldria fer creure.
• Federica Montseny: una utopia que acaba en desastre.
• Joan Triadú: la persistència de l’obstinat.

(Lluís Llort: "Agustí Pons: El periodisme comença on acaba la història". El Punt/Avui, 22 d’octubre del 2019.)

 * * *

—Catalunya és un país molt conservador...

—Conservador d'esquerres!Perquè sovint els més conservadors són els progres. L'ensenyament ha estat dominat per l'esquerra i no s'ha fet mai autocrítica pel fracàs que ha representat.

—Creus que és un país mesquí, poc agraït?

—El nostre és un país petit, i sempre t'acabes trobant algú a l'ascensor.

—Dius que els espanyols ens entendrien més si fóssim com els Amish.

—El més difícil és comprendre la diferència d'algú que és igual que tu. Molta gent d'Espanya que veu com un exemple la lluita de Luther King veu bé que els Jordis siguin a la presó. No cal que siguin independentistes, però poden veure que és una injustícia que persones pacífiques vagin a la presó.

(Joan Safont: “Agustí Pons: 'Gràcies al periodisme he entès el món'”. El Nacional.cat, 25 d’octubre del 2019.)

                   * * *

—Fóreu periodista en un moment en què la premsa escrita ocupava la capitalitat, una capitalitat que ha perdut.

—Jo sóc un periodista del segle XX encara que també hagi exercit en part del segle XXI i he tingut la sort de formar-me i continuar la tradició del periodisme escrit. (...) Jo vinc del mon en què cinc agències dominaven informativament tot allò que passava i hem acabat amb el ciutadà col·lapsat per tanta informació. Ara la premsa escrita ha de seleccionar més i millor què publica, analitzar i oferir opinió. La informació arriba molt més immediatament per unes altres vies (...)

—Sou un apassionat de la política internacional i la història, dos valors que ara no son capitals en el periodisme.

—Els periodistes son com els motoristes, nosaltres som el nostre propis xassís. I abans que et fotin la puntada de peu si tens coneixements d’història, saps què passa al món i escrius bé, els ho poses més difícil. El periodisme comença allà on acaba la historia i un periodista és una persona que intenta entendre el mon cada mi i que vol explicar-lo de la manera més clara possible. Però com vols entendre el mon si no saps història?

(Sebastià Benassar: "Agustí Pons: Vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista". Vilaweb, 14 de novembre del  2019.)

             * * *

En aquesta crònica marginal, a vegades disgressivament desmanegada, una de les vivències que li permeten bastir el seu discurs precisament és un acte de presentació de Temps indòcilscelebrat a l’Associació Col·legial d’escriptors. Al moment del col·loqui, l’enyorat Giménez Frontín li va preguntar quan havia caigut del cavall. No calien massa explicacions. “Del cavall dels mites de l’esquerra, vam entendre que volia dir”. I la resposta concreta és que ell no predicaria cap idea que no estigués en disposició de dur personalment a la pràctica. És aquesta filosofia de vida, diguem-ne realista i que ha volgut substanciar a través de la seva participació en la vida cultural del país, la que li permet seguir impugnant el relat de la seva generació, que veu caracteritzada per la impostura, però aquí també pel tòxic de la moral sòrdidament nacionalcatòlica que va conformar la seva consciència.

(Jordi Amat: "Aprenentatge vital". La Vanguardia, 30 de novembre del  2019.)

 * * *

La prosa literària és sense fugues líriques, contundent en les opinions —sobre els clans literaris o la presumpta superioritat moral de determinades esquerres, la hipocresia de la protecció de dades...—: desmitificadora d’intocables —Jorge Semprún a Buchenwald...—; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió persistent i inaturable de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena —(...) Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda,  Marcel·lí Massana, Pierre Vilar,  José Luís Giménez Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart,  Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, Miquel Arimany, Josep Maria de Casacuberta— és mostra i testimoni del que ha estat el país els darrers cinquanta anys”.

(Vinyet Panyella: "Autobiografia d’un desclassat". Quadern de Terramar, 5 de desembre del 2019.)

                          * * *

Igual com ja havia fet a Temps indòcils (Angle Editorial, 2007), amb Crònica al marge Pons torna a barrejar la reconstrucció de la historia personal amb l’exploració del context històric, cultural i polític que li ha tocat viure. El resultat és un llibre escrit amb claredat i precisió, amb sentit del ritme i una indissimulada –i molt d’agrair—propensió a l’amenitat, un llibre en el qual els passatges de reflexió assagística conviuen amb les declaracions autodefinidores de l’autor –sobre les seves conviccions liberals, el seu ateisme, la seva visió del periodisme, sobre el que ha de tenir una bona biografia—i amb l’empenta i la fluïdesa narratives pròpies de les cròniques més ponderades i vívides”. (...) Intel·ligents i ben escrites, tot i que també punt descompassades –el tram final queda massa poc memorialístic—, aquestes memòries personals i col·lectives d’Agustí Pons són interessants i valuoses.

(Pere Antoni Pons: "La memòria personal és col·lectiva, i viceversa". Ara, 28 de desembre del 2019.)

* * *

—Què ha significat per vostè el periodisme?

—El periodisme m’ha permès formar-me una visió del món pròpia. Entenc la vida a través del que he llegit i de les persones amb qui he parlat.  Sobretot, m’han influït les entrevistes que he fet al llarg de la meva carrera com a periodista.  I és que el periodisme té un tresor i aquest és, precisament, l’entrevista. Tenir l’oportunitat de parlar amb una persona interessant que et resumeix en una hora el que ha estat estudiant anys i panys no té preu. És una gran sort.

(Joan Tardà Fernández: "Els periodistes som el nostre propi xassis". Núvol, 21 de novembre del 2019.)

* * *

La seva obra té concomitàncies  amb la que va desenvolupar Stefan Zweig, amb qui Pons se sent proper. És un dels qui més cita. En el camp de la biografia, Zweig situats el seus biografiats en “moments estel·lars de la història” i l’autobiografia en el mon d’ahir. Ambdós mostren un interès comú per la Primera Guerra Mundial i les conseqüències de tota mena que se’n van derivar. Per això, amb motiu del centenari de la gran Guerra, Pons publicà 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX (2014) i Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara (2017).

(Frederic Ribas: "Quan l’espectador surt de la penombra". Serra d’Or, febrer 2020.)

 * * *

“Pons està especialment interessat –dedueixo– d'anar, a partir de fets i anècdotes concretes, a la seva evolució ideològica que va des de l'anarquisme de joventut a un independentisme ("independentista convers", es qualifica ell mateix) jo en diria liberal i de pensament feble. Posa en qüestió, per exemple, la divisió sagrada entre dreta i esquerra que per a alguns, per contra, ho explicaria tot. D'això, jo n'exclouria la fidelitat insubornable a la llengua del país i l'ateisme no militant (al qual dedica algunes de les pàgines que em semblen millors del llibre, potser perquè m'hi reconec).”

(Humbert Roma: “Agustí Pons i l’Avui”. Media.cat. Observatori crític dels mitjans, 10 de febrer del 2020.)

 * * *

[...] És aquest un llibre per tenir. El nostre país no sempre és just amb la seva gent, ja ho sabem. No passa tan sols en el camp de les lletres, de la premsa, passa a tot arreu. Mana qui mana, hi ha tendències, cops de colze,  assetjaments subliminals. I, enmig de tot això, perdem gent que val per motius complexos i mal explicats. Pons explica, sempre amb una alta dosi d’objectivitat, alguns fets que el van afectar i incideix en tot el que s’ha perdut a causa de gestions lligades a dèries diverses del país. El diari Avui, les grans editorials catalanes... També ens recorda grans projectes que no es van realitzar i lamenta aquesta mania persecutòria destinada a etiquetar bons i dolents, convergents i socialistes, conservadors i progres. Molts temes convergeixen en aquest llibre, temes que incomoden determinats sectors, encara avui. Trobem oblits imperdonables, en el camp de la cultura, perquè la gent passa de moda o no respon a allò que se suposa que hauria de ser, políticament parlant.

(Júlia Costa. "Memòria, història i periodisme", Llegir en cas d’incendi, 1 de febrer del 2020. En línia.)

* * *

Ho vull deixar dit: qualsevol periodista  fruirà amb Crònica al marge.  Com ja ho era Temps indòcils (2007), hauria de ser lectura obligatòria per als estudiants de periodisme. Ho vaig escriure al meu dietari el passat novembre: «Es tracta d’un dels llibres més honrats dels que he llegit darrerament. Es nota que som de la mateixa generació, perquè, havent fet vides tan separades i diverses, m’hi trobo amb els mateixos referents (de la Harnecker al Judt, o de Van Loy a Poblet) i amb les mateixes contradiccions (jo també vaig ser present a les darreres curses de braus del José Tomàs a Barcelona)».  

(Lluís Busquets i Grabulosa:  “Agustí Pons i Crònica al marge”. Diari de Girona, 20 d’abril del 2020.)