Ja ho va dir Josep Pla: els notaris han construït el nostre paisatge. Un dels darrers grans notaris del país va ser Raimon Noguera, a qui Agustí Pons dedica ara una biografia. Sense el pulcre senyor Noguera no tindríem, per exemple, ni Museu Picasso, ni Fundació Miró ni Fundació Pau Casals. Tot el llegat Picasso hauria anat a parar a París, Madrid encara hauria acaparat més Miró i vés a saber quin hauria estat el destí del fons Casals. En ple franquisme, aprofitant les escletxes del sistema, Noguera va fer possible el manteniment d'un paisatge cultural català sense el qual avui el país seria molt més lleig, pobre i inculte. Moltes gràcies, senyor Noguera.

(Ignasi Aragay. "Moltes gràcies, senyor Noguera", Ara 16 de gener de 2011)

* * *

No hi ha gent grisa, sinó mals observadors. Pons ha mirat bé i des de molts angles documentals i d'interpretació el seu biografiat. El lector acaba donant la raó a Josep Pla (gran amic de Noguera) sobre la importància de la feina dels notaris, i més encara sobre l'opinió de Pla que a la nostra cultura hi falten biògrafs, memorialistes, dietaristes. La vocació biografista d'Agustí Pons, que s'ha ocupat de Calders, Capmany, Luján i d’altres, desmenteix a consciència aquesta idea.

(Pere Guixà. "La fabulosa vida del notari", Avui, 27 de gener de 2011)

* * *

Per escriure la biografia malgrat el biografiat, Agustí Pons ha fet tres operacions ben clares. La primera és buscar un format adient, un format que es tradueix en un estudi d'onze capítols on el primer i l'últim formen una mena de marc on s'expliquen els pocs detalls de la vida del subjecte que coneixem, mentre les nou seccions del mig enfoquen els temes successius de les grans intervencions notarials de Noguera. [...] La segona operació és no cedir gens davant la temptació de la recreació "literària" i mantenir-se fidel als fets estrictament comprovables. I la tercera operació de Pons és seguir el camí del gran escriptor anglès Thomas Carlyle que va insistir que la biografia era, en definitiva, una branca de la història.

(Sam Abrams. "Una biografia malgrat el biografiat", El Mundo, 10 de febrer de 2011)

* * *

Pensant que, als EUA, acaba de sortir una nova biografia de J.D.Salinger [...], autor de segona professió, reclús i secretiu, ergo, és possible escriure una biografia, un bon exercici memorialista, fins i tot quan el subjecte n'és refractari. Aquest es el cas del notari nostrat, cosa que ens fa imaginar les penalitats de Pons en el seu treball. [...] Perquè llegint la biografia sabem que, amb zel notarial, Noguera va deixar paper i paperet perquè sabéssim per què tenim el Museu Picasso, per exemple, o la Fundació Miró a Barcelona, i la casa Museu Pau Casals al Vendrell. En canvi, de la seva vida privada ens temem que el biògraf va trobar el carnet d’identitat i el passaport. [...].

(Marta Pessarrodona. El notari Raimon Noguera i el llegat de...", Time Out Cultura, 20-26 de febrer de 2011)

* * *

Noguera empezó a poner en práctica su ecuanimidad durante la guerra, cuando el colegio de notarios fue abolido y buena parte de los archivos de protocolos se salvaron gracias a él. Hacia la mitad del libro, más o menos, me ha empezado a recordar al Harvey Keytel de Pulp Fiction: "Soy el Señor Lobo, y soluciono problemas". La misma frase puedo decirla al Abat Escarré, Picasso, Miró o Pau Casals. Cuando en momentos cruciales de sus vidas tuvieron líos legales aparentemente irresolubles [...] llegaba él, mediaba, proponía una solución y conseguía la firma para alejarse después. Astuto y ponderado, rico y soltero en una ocasión se definió como un simple “instrument d'actuació"[...]. Fue un representante determinante y prototípico de la sociedad civil que nos ennoblece.

(Jordi Amat. "Luces, sombras, silencios", La Vanguardia. Culturas, 23 de març del 2011)