Pons es un hijo putativo de la Capmany, la admira con sincera admiración, pero el libro está escrito con dureza y abre muchas heridas. La polémica no debería ocultar la amplitud del trabajo de Pons, su enfoque transversal y el valor de enfrentarse al personaje y a su época sin tapujos.

(Julià Guillamon. La Vanguardia, 15 de desembre del 2000)

* * *

Tot amb tot, m'he emocionat llegint la biografia de Pons, que no em costa gens d'elogiar. L'autor ha gastat sabates i saliva i talent per arribar al resultat final, que ha passat pel sedàs ja apuntat de la passió i, també, de la compassió, un angle que no solem tenir en compte. Els meus eventuals retrets serien més aviat editorials. Personalment, no em molestaria gens que un exabrupte de Salvador Espriu, per exemple, fos perfectament documentat i, després de la darrera pàgina del llibre, quan han perlejat els meus ulls al record de la Maria Aurèlia, el pogués anar a trobar. Una particularitat que no entela gens el valor de l’empresa, especialment reeixida en un país (Catalunya) dins d'un altre (Espanya) especialment poc dotat per al gènere memorialístic, segurament pel nostre substrat catòlic, amb confessió inclosa, exercici dosificat col·lectivament, que ens estalvia el relat públic veraç.

(Marta Pessarrodona. Avui, 3 de gener del 2001)

* * *

Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona és un llibre escrit des de l'admiració, però no per això peca de tou, més aviat al contrari. Agustí Pons remou ferides, punxa allà on fa mal i no estalvia detalls (alguns dels quals freguen la indiscreció) que ajuden a entendre el personatge i l'època que li va tocar viure. El resultat és un obra ben escrita i molt ben documentada que es llegeix amb interès i amb un punt de morbositat del principi al final. Una obra tan captivadora com necessària (dolgui a qui dolgui) que contribueix a fer justícia a l'entorn d’una dona que ha estat víctima d'una mena de conspiració de silenci dins l'àmbit acadèmic.

(Eva Piquer. Avui, 2 de març del 2001)

* * *

La influència de la Capmany ha estat forta, tot i que la seva obra viu la ingratitud del purgatori, com és també el cas del seu company de grup Manuel de Pedrolo o el del seu avalador intel·lectual Salvador Espriu. Agustí Pons ha realitzat una feina rigorosa per ajudar-nos a conèixer més profundament la dona i, de retruc, per restaurar-li la dignitat d’autora literària.

(Jordi Llavina. El Temps, 3-9 d'abril del 2001)

* * *

Agustí Pons ha fet un treball completíssim. La dotació documental és completa i els testimonis orals i personals, sense absències. En els moments posteriors a la seva mort (1991), es va produir una autèntica riuada de textos, testimonis, comentaris periodístics i dos volums antològics de ben diversos autors: Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991), editat per l'Ajuntament de Barcelona, i Un lloc entre els vius. Homenatge a Maria Aurèlia Capmany, editat pel PSC. Tot el material existent, Agustí Pons el sintetitza amb gran fidelitat. No ens dóna una sola i assagística versió de Maria Aurèlia Capmany, sinó que crida a capítol versions diferents, sense exclusions, adopta un criteri enumeratiu i –val a dir-ho– n'aixeca una certa acta notarial valorativa.

(Frederic Roda. L'Avenç, juliol/agost 2001)