Les invectives de Luján contra els tramvies vénen de lluny. Jordi Amat i Agustí Pons les ressegueixen al pròleg del volum. L'inici es troba en el primer article de la secció Al doblar la esquina, que popularitzaria a partir del 1946 l'escriptor, nascut a Mataró el 1922. Tenia només 23 anys quan va escriure ¿Y aquellos burladeros?, una crítica duríssima contra la Companyia de Tramvies amb les armes de la ironia i el sarcasme, els dos registres que l'autor utilitzaria amb més freqüència per articular la crítica de la mirada d’un lúcid i fatigat escèptic.

(Jordi Nopca. "Nèstor Luján, el primer periodista antifranquista?", Ara, 31 de març del 2015. En línia)
 

* * *
 

Pons i Amat demostren que encara que Luján publiqués molts títols al llarg de la seva vida, tenia al seu haver una producció molt més extensa que caldrà anar rescatant de l'oblit. En un mot, estem lluny de conèixer a fons la figura i l'obra de Luján, un referent imprescindible per entendre la marxa d'aquest país durant la segona meitat del segle XX.

(D. Sam Abrams. "Aparèixer a la fotografia", El Punt Avui, 26 d'abril del 2015. En línia)
 

* * *
 

El miracle arriba a les 50 planes del final perquè ensenyen la veritat amagada de la vida sota un règim despòtic i tan miserablement banal com cruel. Transcriuen les notes de dietari que Luján va anar prenent el 1947, a instàncies de Pla, escrites amb un nivell de llibertat i provocació, de sarcasme i subtilesa, de voluntat d'estil i sang dolça i sang agre, que fan pensar en una reescriptura molt posterior al text. Però resulta que no: resulta que sota l'abjecció sanguinolenta del franquisme un nano culte de 25 anys podia escriure privadament retrats i síntesis d'una perspectiva analítica i d'una lucidesa ètica i intel·lectuals impertorbable. Com si fos ficció de la bona, però és real.

(Jordi Gràcia. "Un miracle de 50 planes", El País, 5 de juny del 2015)