¿Quin lloc reserva la història als dissidents? La Passionària va ser enterrada en olor multituds i les seves complicitats, ofegades en un mar d'elogis untuosos. A Claudín, en canvi, probablement l'enterrin en silenci, tot i que la Passionària feia anys que anava contra la història i Fernando Claudín havia intentat, en un moment donat, accelerar-la.

Va ser a deu quilòmetres de Praga, la primavera del 1964, quan Claudín i Semprún van exposar al comitè executiu del PCE les seves discrepàncies amb la doctrina oficial del partit: la sortida del franquisme no seria, al seu parer, una sortida revolucionària sinó que s'anava cap a "un canvi de formes polítiques de dominació del capital monopolista, que a través d'una sèrie de fases podrà arribar a ser més o menys democràtica, i que obrirà una nova etapa en el desenvolupament del capitalisme espanyol". Aquesta etapa pot conduir a un "règim democràtic que, per entendre'ns, anomenarem de tipus occidental" i que pot arribar a través de "la lluita dels de baix, de les iniciatives dels de dalt, a través d'un seguit de reformes parcials, polítiques i econòmiques, per un camí més o menys gradual i pacífic".

Aquest històric ple dels comunistes espanyols es va acabar amb l'expulsió dels dissidents, és a dir, de Fernando Claudín, que militava al partit des de 1933; de Jorge Semprún, que havia estat un dels seus màxims dirigents a l'interior; i de Francesc Vicens, un dels més actius militants del PSUC. "La historia ha verificado una por una todas las previsiones del análisis de 1964" escriurà, anys més tard. Semprún. En tot cas, la història ha donat la raó als dissidents i s'ha mostrat cruel amb els qui s'entossudien a seguir arrapats als vells usos i abusos estalinistes. Carrillo, per exemple, arribarà a dir que "Estos (referint-se a Claudín-Semprún) piensan que los problemas de España los resolverá el capitalismo moderno y de hecho pretenden que nuestro partido abandone su línea revolucionaria". I en la declaració del comitè executiu del PCE que precipita la defenestració dels dissidents, s'afirma: "La distancia entre España y los países desarrollados del occidente de Europa es hoy (1964) mayor de la que era, digamos, en 1930. Y esto sin contar que países como Polonia, Hungría y Rumania nos han sobrepasado y dejado bien atrás, gracias a la via socialista", segons recull Gregorio Morán en el seu llibre sobre el Partit Comunista Espanyol.

Mai no és fàcil practicar la dissidència; menys encara quan, com Claudín, s'ha fet de la militància un estil de vida i una professió. Per això mateix, només per aquella renúncia feta a la reunió de Praga, Claudín mereix un lloc d'honor entre els personatges que han ajudat a fer d'Espanya un Estat més modern, més tolerant i més lliure.

(Del llibre Retrats contemporanis).