(...) Luján fue considerablemente advertido, reñido y censurado a lo largo de su carrera periodística. Su biógrafo no considera que el periodismo y sus molestias fuesen el depósito (sin salida) de su frustración literaria. Hace ondear Pons un artículo, escrito el 26 de julio de 1958, cuando Luján fue nombrado director de Destino, de donde solo saldría con los pies por delante. Es decir, con una condena de los tribunales franquistas. En este artículo hay una defensa explícita de la autonomía del periodismo y de su nítido lugar en la historia literaria y de la necesidad de acabar con el tópico del periodista como literato manqué (...). 

(Arcadi Espada. El País, 18 octubre 2004)

* * *
 

El libro de Pons parte de una pregunta que contiene no poca perplejidad: ¿por qué Luján acabó relegado a un espacio marginal en el periodismo barcelonés? Su autor, que ha trabajado en distintas redacciones, ensaya una explicación política. Luján fue liberal en tiempos de catecismo marxista, generoso en tiempos de dogmas, y eso le condenó. No diré que no. Pero no dejaba de ser un gran escritor, que en sus artículos rezumaba inteligencia y cultura, incluso en los más bruscos y aguerridos, ya se tratase del ministro de Hacienda o de la nouvelle cuisine. ¿Entonces? Mi sospecha se desliza hacia un aspecto que la izquierda, ni la laica ni la religiosa, ha sabido enfocar nunca como es debido y sólo se ha limitado a poner el grito en el cielo y escandalizarse. El pecado mayor de Luján fue ser amante del lujo y no esconderlo. El riesgo fue excesivo, como se ve. Sus adversarios lo confundieron con la ostentación de la riqueza. O sea, lo banalizaron, y ahora que mandan tanto no me extraña que se les caiga la baba con la vulgaridad esa del glamour.

(Anton M. Espadaler. La Vanguardia, 23 d'octubre de 2004)
 

* * *
 

Se me agolpan los recuerdos de una nítida amistad de medio siglo, mientras leo la espléndida biografía que Agustí Pons ha consagrado a tan indómito e inolvidable escritor y periodista. Nèstor Luján, el periodisme liberal es una auténtica obra maestra en el género. Sobresalen las cualidades del autor que, en anteriores obras y perfiles, ya tenía demostrado ser uno de los más cultos y serios escritores de su generación en Catalunya. Estilo sobrio, riguroso, certero, preciso en los detalles, visión comprensiva y penetrante de un ayer absurdo, difícil de situar y de transmitir al lector de hoy.

(Jaime Arias. La Vanguardia, 18 de novembre del 2004)
 

* * *
 

El tractament que fa el senyor Pons a aquest periodista, sobretot, periodista i liberal, que no és ni està de moda, ens fa creure que del producte cultural català no tot és cru, i que la literatura encara té llocs d'aixopluc i per menjar, diferents i definitius.

(Víctor Batallé. Punt Diari, 24 de novembre de 2004)
 

* * *
 

Ha aparegut fa molt poc la biografia de Nèstor Luján, a càrrec d'Agustí Pons. L'obra, editada per Columna i la Fundació Catalunya Oberta, és un autèntic present per a tots aquells que patim i gaudim del vici del periodisme. La prosa neta i fermament documentada de Pons, experimentat periodista i consumat autor de retrats i biografies, recorre la vida dels seu col·lega de cap a peus, des qui va néixer a Mataró, el 1922, fins a la seva mort a Barcelona ara fa nou anys.

(Marçal Sintes. Avui, 2 de desembre de 2004)
 

* * *
 

Un mot defineix Luján: abundància. Va ser un home que va voler viure en l'abundància i gaudir la vida amb plenitud. Abundància en el coneixement, en els refinaments, en l'escriptura, en el treball. Aprendre de tot, tastar els millors plaers, viatjar arreu del món, escriure a raig. Ho va aconseguir. Agustí Pons en deixa constància.

(Miquel Pairolí. Presència, 10 de desembre de 2004)
 

* * *
 

En un país no abunden ni les grans biografies ni els grans autors de biografies, cal reconèixer el mèrit del periodista Agustí Pons, que ha gosat escriure la del també periodista Nèstor Luján. Fins i tot pels que estan allunyats cronològicament, professionalment i ideològicament de Nèstor Luján, aquesta és una excel·lent biografia.

(S/a. E notícies 24 de desembre de 2004)
 

* * *
 

Pons admira el personatge Luján —jo diria que l'admira molt més que no admirava els seus anteriors biografiats, Pere Calders i Maria Aurèlia Capmany—, i és per això que el relat supura, en tot moment, admiració. Això no vol dir que ens trobem davant una narració tendenciosa, o esbiaixada, que es diu ara. No tot són bavalles de fascinació. Ara bé, la mala bava no apunta per cap replec d'aquesta crònica existencial i professional del periodista i escriptor. Pons fa de notari escrupolós. La seva escriptura —neutra i elegant alhora— ressegueix la vida i els miracles de Luján —que és tant com dir la vida d'una part considerable del periodisme barceloní de la segona meitat del segle XX—. Pons s'ha llegit més de dos mil cinc-cents articles de Luján (sobre crítica municipal, gastronomia, toros, boxa...). S'ha empassat la majoria dels seus llibres (tornem-hi: sobre toros, gastronomia, viatges...) Totes les novel·les (que judica negativament o, com a mínim, ben poc entusiàsticament). D'aquesta immersió lujaniana, en surt una biografia de lectura molt amena, amb dades consistents però que no enfarfeguen gens. Luján, ens diu Pons, és un dels més populars i tanmateix més desconeguts periodistes catalans contemporanis. I n'extreu una tesi: Luján va ser, malgrat les aparences, un outsider. Liberal de pedra picada, demòcrata i catalanista.

(Jordi Llavina. Avui, 30 de desembre 2004)
 

* * *
 

El escritor y periodista Agustí Pons ha publicado una gran biografía: Nèstor Luján. El periodisme liberal (Columna, Barcelona, 2004). Realizar esta tarea no le habrá resultado fácil: Luján tuvo una personalidad muy compleja. El Néstor aparente, es decir, divertido, erudito y bon vivant, fue muy conocido en la Barcelona de la época. Pero había otro Néstor: un hombre de letras, un artista si se quiere, escéptico, cultísimo e intelectualmente ambicioso. Este segundo Luján, tan real como el primero, fue mucho menos conocido, permaneció casi oculto y, al fin, quedó frustrado al dejarse arrastrar por la corriente de la vida, al abusar de su gran facilidad para escribir. El gran mérito de Agustí Pons es haber sabido contarnos la conocida historia pública del primero, contextualizado en una muy buena descripción del ambiente cultural y social de la Barcelona de la época, y a la vez haber sabido rescatar del olvido, tras una excelente labor de investigación, el segundo Nèstor, el volteriano Luján casi secreto.

(Francesc de Carreras. La Vanguardia, 30 de desembre de 2004)
 

* * *
 

Pons quizá concede demasiadas páginas al Luján novelista y no juzga con el mismo rasero a todos los implicados en la salida del periodista del semanario Destino (Baltasar Porcel, por ejemplo) pero estos dos reparos no desmerecen una muy sólida interpretación del personaje. Una mirada integral que sitúa a Luján, sin malabarismos, en la mejor tradición del periodismo español y que ilumina algunos capítulos de nuestra historia cultural que aún están por escribir.

(Jordi Amat. El Periódico, 20 de gener de 2005)
 

* * *
 

La biografia de Luján és, sobretot, un gran retaule sobre mig segle de periodisme barceloní, i malgrat que té com a nucli central i principal el setmanari Destino, supera àmpliament aquesta dedicació privilegiada amb una gran varietat de col·laboracions i, especialment, amb la presència en quatre diaris com El Noticiero Universal, la Vanguardia, El Observador i l’Avui i en un setmanari com Sábado Gráfico. Tot això amb el benentès que la densa i intensa activitat periodística del biografiat va tenir força més camins d’expressió, dels quals Jano i Historia y Vida van ser les dues mostres paradigmàtiques. [...] La complexitat del personatge i l'ambició de l'obra fan que aquesta, que és la millor biografia que ha escrit Agustí Pons, sigui, a la vegada, la que suscita més interrogants. Segurament perquè és la que arriba a interessar i corprendre més profundament.

(Josep Faulí. Serra d'Or, abril 2005)