—Què li han fet els intel·lectuals? Vostè és més partidari dels periodistes que dels intel·lectuals.
—A mi els intel·lectuals no m'han fet res. André Gide, Hannah Arendt, Raymond Aron, entre d'altres, són exemples a seguir. No es van pujar a la gropa de la moda intel·lectual del seu moment sinó que van tenir la lucidesa i el coratge d'enfrontar-s'hi. I el temps ha acabat donant-los-hi la raó. Els periodistes, el que hem de procurar fer, és explicar les coses. I quan mires enrere i intentes entendre què va passar durant el segle XX t'adones que la crònica i el relat periodístic són els gèneres més idonis. Els intel·lectuals edificaven grans catedrals ideològiques des de casa seva –o des de la càtedra o els mitjans de comunicacions–. Els periodistes, in situ, comprovaren què passava quan aquestes grans construccions teòriques s'enfrontaven amb la realitat.

(Xavier Rius: "El cul llogat pràcticament el tenim tots", e-Notícies, 10 de març del 2014 [veg. entrevista])

* * *

—A la portada del llibre [1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX] hi figuren Lenin i Churchill, com a personatges més influents del segle XX. Si em permet l'opinió personal, considero que Stalin va ser més influent perquè va tenir la capacitat de canviar el món.
—Si parlem de concrecions materials, té raó, va transformar la Unió Soviètica i a nivell territorial va arribar més enllà de Viena. Però no hi ha discussió intel·lectual amb Stalin i tothom està d'acord que era un paranoic i un assassí. On hi ha discussió és amb Lenin, un senyor que es passa més hores a les biblioteques de Londres i París que governant. I no s'entén Lenin sense entendre la Il·lustració. Lenin duu a les últimes conseqüències la idea optimista de la il·lustració. Una de les frases que més repeteix és "construirem l'home nou", i la fina ratlla entre la utopia i el crim, Lenin se la salta des del primer dia. Qui planteja més problemes i funda l'imperi és ell, sense ell no hi hauria Stalin.

(Jordi Palmer: "No podem separar l'antifranquisme de la Guerra Freda", Nació Digital.cat, 28 de març de 2014 [veg. entrevista])

* * *

I la tesi de Pons, seguint el vell i mal vist Spengler, seria que els grans problemes que va plantejar La decadencia de Occidente estan retornant amb força, com si tot el segle XX hagués estat un gran parèntesi al final del qual ens trobéssim a la casella de sortida. Europa, doncs, després de tanta devastació, segueix amb els seus vells problemes de sempre. La conclusió del llibre –la lliçó del segle XX– seria que, a l'hora d'afrontar aquests problemes, la Raó utòpica s'ha demostrat inútil perquè la seva posada en pràctica l'ha transformat en Monstre. La fe en la raó il·lustrada cal mantenir-la, diu, però no s'ha d'obviar per entendre qui ens passa quina és, ahir i avui, la idiosincràsia de les nacions.

(Jordi Amat. "Una interpretació pròpia", VIA, 23 d'abril de 2014)

* * *

A Temps indòcils, Agustí Pons feia de cronista irreverent de la seva generació i donava un testimoni inusual –a voltes políticament incorrecte– d'uns anys convulsos. Ara, en aquest llibre, ha refredat la passió que impregnava tot aquell text, i fa un autoretrat amb punta fina d'un professional de la premsa […] que sempre ha tingut els ulls posats en la història com els ha tingut en la tradició dins la qual s'inscriu, i que conformen els Maragall, Xènius, Gaziel, Pla, Cabot, Soldevila, Planes, Sagarra, Luján, Ibáñez Escofet, Montserrat Roig. Espinàs o Porcel. Amb un joc de miralls planificat a consciència, Pons es va definint com un lliurepensador que, alhora i sota l'advocació de Churchill o de qui sigui, sap ensenyar-nos l'angle mort de molts moments clau que recordem o ens han dit que recordem. En les seves mans, el segle XX és una gran notícia que ha de ser rellegida atentament, més enllà de certs mites.

(Francesc Marc Álvaro. "El segle del periodista Pons", La Vanguardia, 24 d'abril de 2014)

* * *

La crítica a la utopia comunista s'estén al relativisme de les darreres dècades. Per Pons, la primera és l'evidència de com "la Raó pot esdevenir un Monstre", mentre que la segona duria a la decadència intel·lectual. La doble constatació porta a una reflexió final pessimista respecte del futur d'Europa i del liberalisme occidental. Però el llibre és també un passar comptes per part de l'autor. Perquè, posats a cercar responsables, l'obra assenyala les esquerres i, més concretament, aquelles –llegeixi's catalanes i/o espanyoles– que no han rectificat o demanat perdó pels seus errors.

(Jaume Claret. "Deu llibres per al segle XX", Ara, 26 d'abril de 2014)

* * *

El llibre d'Agustí Pons ens dóna esperança de futur si sabem observar i actuar en conseqüència, treballant al costat dels polítics i dels partits però sense mandra, exercitant la nostra responsabilitat per no haver de caure una vegada més –com ens explica Pons que va passar al llarg del segle XX– en mans d'aquells que, esgargamellant-se, diuen que ho arreglaran tot perquè els polítics i els partits que no són ells estan corromputs. A hores d'ara, n'hauríem d'haver tingut prou de Lerroux, Francos, Hitlers, Lenins, Stalins i tota la corrua, l'ambició dels quals en va portar al desastre.

(Editorial de la revista Lletres, núm. 63, abril-maig de 2014)

* * *

El mèrit d’un llibre com el que comentem és múltiple: recorda fets històrics importants i repassa interpretacions i/o n'ofereix de noves; sintetitza períodes, els efectes d'ideologies, de corrents polítics, etc. [...] Hi ha en el quadre que pinta Pons del segle XX un subratllat potent de la dictadura stalinista i el seu gulag, un perfil perspicaç del franquisme (definit a través de l’agressió i de la corrupció) i una descripció de la penetració del marxisme en la societat catalana dels seixanta, per exemple, molt encertada.

(Enric Balaguer. Blog A tall d’invocació, 13 de maig del 2014)

* * *

La brevetat està renyida amb l'intent sistemàtic, però no amb la rotunditat, amb el criteri propi. Com la col·lecció en la qual s'ha publicat, "Visions", aquest llibre té un toc visionari, i amè. L'article que fa d'introducció és un exercici d'observació de la feina dels periodistes, d'autodefensa, fins i tot d'exaltació. Deu capítols amb deu llibres per a entendre el segle XX: una provocació per a molts lectors, una aportació enginyosa, un pas seriós per a reconstruir aquesta dicotomia de la vella Europa que passa de protagonista de la història a espectadora

(G.O. de L.B. "Europa com a personatge", Serra d'Or, núm. 654, juny de 2014)

* * *

Contribuint a una molt necessària revisió de la Modernitat, les idees-força que travessen Per entendre l'Europa del segle XX, el suggerent assaig d'Agustí Pons, són: que els mecanismes de la Raó no serveixen del tot per entendre la història; i que a l'hora de construir realitats socials no podem menystenir ni la psicologia dels líders ni la idiosincràsia dels pobles. No sé per què Agustí Pons insisteix al final del seu llibre que "els periodistes no som intel·lectuals". Quan, si no els considerem uns teòrics disposats a imposar la seva veritat sobre els altres, ell ho és, i ben lúcid. Tal com es posa en evidència en aquest mateix llibre, el periodisme més incisiu i més perdurables és el que, a més de descriure la realitat, l'analitza en tots els seus matisos.

(Oriol Pi de Cabanyes. "Per entendre el segle XX", La Vanguardia, 16 de juny de 2014)

* * *

L'autor assegura que no se sent un intel·lectual ni pretén la creació de teories més o menys brillants sobre el present i el futur de la humanitat. Amb tot, la visió que presenta de l'evolució del segle XX és coherent i no deixa ningú indiferent. Delata, juntament amb els referents que agafa, el seu biaix cap a visions poc convencionals i crítiques amb les "ortodòxies" que han dominat el panorama intel·lectual europeu. Molt allunyades, doncs, tant del nou ordre com de l'home nou, dos del paradigmes sobre els quals s'aixecaren els models totalitaris del segle XX.

(Frederic Ribas. "1914-2014. Per entendre el segle XX", Revista de Catalunya, núm. 291, juliol-agost de 2015).