El llibre es devora amb gran facilitat. Recomano, per exemple, la "Carta oberta a Marta Harnecker", que ocupa tot el capítol 5, o els records dels inicis del Grup de Folk amb Sisa, Pau Riba i altres membres il·lustres com Oriol (Pons) Tramvia, germà de l'autor. També les referències a la gegantina obra de Raimon o, en l’àmbit literari, el paper cabdal jugat per gent tan diversa com Triadú, Molas, Castellet, per parlar de crítics, o Terenci Moix o Maria Aurèlia Capmany per cenyir-nos a gent de la ploma. Són molt recomanables també els retrats "des de dins" d'El Noticiero Universal o de Destino, una revista que cada setmana aconseguia el miracle de semblar pròpia d'un país normal. No hi falten reflexions sobre l'anarquisme –el capítol 11 es titula "Per què em vaig fer anarquista"— o els records sobre el 20–N, aquell "hecho biológico" que esperàvem des de feia tant de temps, que queden esplèndidament relligats amb un detall (que no revelaré) a l'inici i al final del capítol que el tracta a propòsit d'uns parroquians del bar on cada dia Pons i els seus companys del Ciero feien la tertúlia.

(Joan Josep Isern. "1963-1984: els Temps indòcils d'Agustí Pons", Totxanes, totxos i maons, 26 de febrer del 2007)

* * *

A Pons –que actualmente luce una media melena flamenca—les gustan los toros, así como el boxeo. Más allá de sus aficiones, la voz narrativa tiene, en efecto, algo de torero: quizás por este individualismo del personaje; un self made man de talante posibilista, en la línea de su querido Terenci. Por su repudio de las distintas ortodoxias férreas, que sin duda es uno de los aspectos más gratos de un personaje que, aquí mismo, no nos ahorra un prolijo capítulo de fijación literaria de sus viejas predilecciones libertarias. De vez en cuando el lidiador Pons –todavía vestido de luces—se calza unos guantes de boxeador y arremete contra ciertos personajes. Sin embargo, tengo para mi que aun podría haber sido más peleón o deslenguado. Ahí está uno de los atractivos de este libro sobre un periodo archiconocido: la hiel. Pero es una hiel relativa.

(Jordi Llavina. "Agustí Pons, torero", La Vanguardia, 7 de març del 2007)

* * *

El llibre conté tres ingredients cuinats amb mà destra: les memòries dels primers vint anys de vida professional del periodista (1963-1983), la crònica dels fets socials, culturals i polítics que li va tocar viure en aquest període, entre els quals les acaballes del franquisme i la primera Transició, i el retrat dels personatges que va conèixer, alguns de la talla de Frederica Montseny, Josep Tarradellas, Sempronio, Sebastià Gasch, Jaume Sisa i Raimon, entre d’altres.

L'ofici d'Agustí Pons, el periodisme, s'infiltra en tots els episodis que explica i els retrats que fa. A la part que pertoca a la memòria personal l'autor no hi fa cap exercici d'autojustificació, sinó que narra els fets tal com els va viure. Ara bé, com que no es tracta d'un gran reportatge històric ni tampoc d'un reguitzell de retrats, hi trobem algunes reflexions que no han perdut ni perdran vigència.

(Lluís Martínez. "Incòmoda memòria", Avui, 22 de març del 2007)

* * *

A Catalunya, la transició s'ha explicat de moltes maneres, i sovint desemboquen tot just en el clímax de l’autocomplaença, ja sigui de caràcter personal, generacional, de partit o de capelleta. La crònica de l'Agustí Pons no hi té res a veure, amb tot això, i per això la recomano sense cap mena de dubtes. És un dels llibres més lúcids que he llegit en els darrers temps i, a més, té una innegable vocació de relat que no renuncia a transitar per l'assaig.

(Ferran Saez. "Quan tot era possible", Avui, 24 de març del 2007)

* * *

Temps indòcils muestra también la evolución vital e intelectual que se ha producido entre el Agustí Pons que en 1967 visitaba la embajada china en París, el Agustí de simpatías libertarias que acompaña Frederica Montseny en su regreso al interior y el Agustí Pons ahora revisionista que en su Carta abierta a Marta Harnecker denuncia el dogmatismo de base marxista que puede decirse que ha forjado el cuadro de valores hegemónicos en la cultura catalana del os últimos cuarenta años. Pero, en mi opinión, los mejor de Temps indòcils (Angle Editorial) son sus espléndidos retratos de personajes. En el primer capítulo, sobre el paso del joven periodista por El Noticiero Universal, llegan al prodigioso nivel de plasticidad de los de Josep Maria de Sagarra en sus espléndidas memorias.

(Oriol Pi de Cabanyes. Temps indòcils", La Vanguardia, 2 d'abril del 2007)

* * *

Al meu entendre, el que fa Pons és retratar la manera com el PSUC i les esquerres de tradició marxista en general van aconseguir l'hegemonia cultural i intel·lectual a Catalunya, i com van utilitzar aquesta posició de poder a favor dels seus interessos personals o partidistes. Per als que als anys setanta corríem en pantalons curts i ens cruspíem el pa amb Nocilla, el llibre té un gran valor perquè ens ajuda a entendre coses del passat però també les coses que encara ara ocorren, així com d’on provenen determinades maneres de mirar el món, determinats prestigis i determinades mentides d'ús comú.

(Marçal Sintes. "Abans i ara", Avui, 9 d'abril del 2007)

* * *

Temps indòcils hauria pogut ser una obra important si Pons hagués sabut perseverar en la línia d'aquest capítol [on narra el seu viatge a París en vigílies de la revolta] i d'altres que l’acompanyen amb la mateixa dignitat, però el lector ja comença a intuir a quin port arribarà la nau quan veu que l'autor és capaç d'escriure que Molas, Triadú i Maria Aurèlia Capmany són tres intel·lectuals que "assumeixen, més bé que cap altre, allò que n'hem dit la modernitat". Com si la presència de Gabriel Ferrater i de Joan Ferraté, per referir-me a les dues omissions més escandaloses d'aquesta crònica, hagués estat irrisòria en els anys que es descriuen (...) I on s'encamina la nau de Pons al final d'aquesta travessia? Doncs s'encamina, amb la bandera ben hissada, a l'únic port on a Catalunya és possible renovar el permís de navegació després d'haver devastat territoris marxistes. El lector ja el veia venir de lluny.

(Ferran Toutain. "Episodis nacionals", El País, 12 d'abril del 2007)

* * *

La premsa castellana domina Barcelona perquè així ho volen les forces vives, com ja ho veia Francesc Cambó: "Per l'aranzel, vindran amb nosaltres. Per la resta, amb el Govern Civil". Quan surt un diari català, l'Avui, "acaba per imposar-se, en la seva direcció, l'amiguisme, l'esperit de capelleta, la manca d'horitzons amplis". L'èxit del retorn de la Generalitat, l'únic trencament amb el feixisme a Espanya, és que va ser de franc: "Josep Tarradellas dirà un cop retornat a Catalunya que el restabliment de la Generalitat no els ha costat als catalans ni una gota de sang ni una pesseta. Amb això demostra conèixer fins on arriba el compromís patriòtic dels catalans, tan diferents dels bascos". "No havíem fet la revolució, però ara m'era possible influir d'una manera directa en la millora de les coses del meu país". Tard, a l'exili, el revolucionari manquí, Lluís Companys, també admetia: ·"On la llibertat viu, allà hi ha la meva pàtria.

(Josep C. Vergés. "La meva pàtria", Diari de Girona, 22 d'abril del 2007)

* * *

Temps indòcils de l'Agustí Pons és, segons la contraportada: "Una esplèndida crònica generacional sobre la política, la societat i la cultura catalanes entre el franquisme i la Transició". Potser sí, però més que per tot això, el llibre d'en Pons paga la pena perquè està magníficament escrit, perquè s'allunya de la tendència habitual de construir memòries autojustificatives i, sobretot, perquè fa uns retrats deliciosos del paisatge humà de la Catalunya del segle XX. Els seus perfils de personatges secundaris de la nostra història recent són un autèntic retrat de la condició humana.

(Joan Oliver. Avui, 23 d'abril del 2007)

* * *

Y para terminar, les recomiendo tres libros memorialísticos recientes que he leído con gran placer. Entre la vida i la política (L'Esfera dels Llibres), de Macià Alavedra, Temps indòcils (Angle) de Agustí Pons y Relacions particulars (La Campana) de Josep Maria Espinàs.

(Jorge Herralde. "Sugerencias del último mohicano", ADN, 23 d'abril del 2007)

* * *

El resultat és un mosaic àcid, desmitificador, polèmic (¿com s'atreveix a publicar aquesta Carta oberta a Marta Harnecker?), en el qual sona i ressona la banda sonora de D'un temps, d'un país, de Raimon. Una galeria per la qual deambulen unes quantes de les figures més destacades de la Catalunya contemporània –des de Jordi Pujol i Josep Tarradellas fins a Frederica Montseny, Josep Maria Castellet...-, però també els mestretites d'algunes redaccions llardoses –la del Noticiero Universal i el seu apèndix costumista a la taverna de Can Baves—i, al mateix temps, amb to elegíac, molts grans noms del periodisme barceloní –des dels injustament oblidats Santiago Nadal i Antonio Figueruelo, passant per Ramon Barnils i Josep Maria Cadena fins a tota aquella tropa de vells liberals que van fer possible el miracle del setmanari Destino—. Pons ha jugat fort i ha guanyat. Les seves memòries constitueixen una estampa enlluernadora d'una època memorable.

(Jordi Amat. "Estampa enlluernadora", El Periódico, 3 de maig del 2007)

* * *

Des d'un punt de vista estrictament literari, cal confessar de bursada que el llibre és una meravella. (....) Temps indòcils té el batec del periodisme, la precisió verbal de la poesia, el ritme narratiu del relat breu i la penetració analítica de l'assaig. (...) Com Hannah Arendt, Agustí Pons creu que entendre el passat ens allibera i ens permet rectificar de cara al futur. Per això Pons és molt rigorós a l’hora de portar a terme la seva reconstrucció històrica i, bo i honorant el seu mestre Pla, és implacable a l'hora d'emetre judicis sobre les persones i els fets. Temps indòcils és un llibre valent. (...) Temps indòcils és un llibre que va molt més lluny que una mera crònica generacional. En el fons és un llibre que globalment gira a l'entorn d'un sol fet que opera en profunditat: la fallida de la modernitat. (...) I és un llibre riquíssim, que discretament, encara que no ho sembli a primera vista, toca una gran diversitat de temes. Estic gairebé temptat de dir que Temps indòcils hauria de ser lectura obligatòria per tothom, per raons diferents, és clar.

(D. Sam Abrams. "Les vides d'Agustí Pons sobre paper", El Mundo, 4 de maig del 2007)

* * *

No és una crònica generacional perquè Pons, més que amb les generacions i citant al seu mestre Nèstor Luján, creu amb les persones. I tot i aproximar-se excel·lentment a personatges que com Frederica Montseny i Josep Tarradellas coneix bé. Temps indòcils no és només una crònica política sinó que també és, sobretot en la primera part del llibre, una crònica musical, literària, cinematogràfica i, especialment brillant, de l'evolució de la professió periodística en aquells temps. Ben mirat, si el món, aquí, hagués canviat del tot, algú o altre ja hauria comprat els drets editorials per fer de Temps indòcils un gran film.

(Guillem Vidal. "I els temps varen canviar....", El Punt, 17 de maig del 2007)

* * *

Por su parte, Agustí Pons –del que tuve la suerte de aprender mucho de este oficio en el diario Avui de primeros de los noventa— camina por la frágil pasarela donde lo épico y lo lírico libran el combate para fijar las historias oficiales. Temps indòcils (Angel Editorial) es un bello alegato contra las fábulas del Ministerio de la Verdad y una vindicación de la complejidad de la intrahistoria. El capítulo sobre Marta Harnaecker, implacable, debería divulgarse en todas las universidades. Su vívida pintura de personajes revela la respiración moral de una época, y nos previene contra las vidas de santos.

(Francesc Marc Àlvaro. "Espinàs, Pons, Gomar", La Vanguardia, 21 de maig del 2007)

* * *

Pons és un prosista extraordinari, capaç de ser els ulls del lector i amb la suficient gosadia narrativa i rigor interpretatiu perquè ens deixem portar per la seva literatura de no ficció sense dubtar en cap moment de l'honradesa de la seva mirada. Lector noctàmbul com sóc, m'ha costat decidir que era l’hora d’apagar el llum submergit com he estat en les pàgines d’aquesta obra. Li agraeixo a l'Agustí Pons que hagi escrit aquest llibre; jo i força lectores i lectors més el necessitàvem, cosa que cada dia em costa més de dir d'una novel·la. Però ni Pons ni altres autors seran mai admesos al Parnàs literari de la crítica, només és un periodista, diran ebris de petulància!

(Rafael Vallbona. "La literatura invisible", El Mundo, 27 de maig del 2007)

* * *

Lo más interesante de las biografías de Agustí Pons es que parten de la necesidad de entender y relatar, de construir el discurso de la Catalunya contemporánea sin renuncias ni mitificaciones. "Semblava que érem molts", escribe a propósito de una manifestación que, tras la muerte de Puig Antich, campó a sus anchas por la Diagonal y por la calle Balmes. Desde la soledad, Pons ha escrito su mejor libro.

(Julià Guillamon. "Semblava que érem molts...", La Vanguardia. Culturas, 6 de juny del 2007)

* * *

Llegint el capítol on Agustí Pons parla del Festival de Folk, un festival de caràcter massiu celebrat a casa nostra seguint el model dels festivals que es feien a Estats Units i a Anglaterra (i que tindria la seva apoteosi a Woodstock, el 1969, el moment més esclatant del moviment hippie), em veig participant en l'esperit d'una època en la qual, en efecte, tot s'estava transformant segurament perquè nosaltres empenyíem perquè mudés.

(Teresa Costa-Gramunt. "Els temps estan canviant", Diari de Vilanova, 29 de juny de 2007)

* * *

Pons construeix el seu jo juvenil com un joc: un noi encuriosit, voluntariós, sovint ingenu, narrat pel Pons adult que, com qui no vol la cosa, ens confirma que ja ha après tot el que havia d'aprendre. A la manera de les grans biografies angleses, Pons traça la memòria moral d'una època, i ho fa amb un prosa digna, neta i cultura —civilitzada—. Tinc la sensació que aquella generació, i potser cal el plural, era exactament això: una gent que es construïa civilitzada enmig de la buidor abjecta de la dictadura.

(Patrícia Gabancho. "El camí de la memòria", Avui, 18 d'octubre de 2007)