Agustí Pons va néixer el 20 de juny de 1947, a Barcelona, fill de pares barcelonins, i en aquesta ciutat ha viscut sempre, excepte en tres períodes durant els quals ha residit a L'Ametlla del Vallès, Girona i Sitges. L'octubre del 1963 va començar primer curs de Periodisme a la Universitat de Navarra. L'estiu del 1964 va entrar a treballar a El Noticiero Universal i a l'octubre es va matricular a l'Escola de Periodisme de l'Església a Barcelona, al CICF, que s'acabava d'inaugurar, on va cursar els tres anys de carrera que aleshores eren preceptius. A El Noticiero va ser cap de secció de Catalunya, on durant un temps va escriure una columna diària, i organitzador del suplement literari on van escriure, entre d'altres, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Enrique Badosa, Juan Pedro Quiñonero i Guillem-Jordi Graells. L'any 1966 va participar a la Caputxinada com a periodista, al costat d'Antonio Figueruelo, que era el seu cap, i el 1968 va guanyar el premi El Ciervo per un reportatge titulat «Radiografía de los desheredados», on explicava la història d'un obrer andalús que havia emigrat a Alemanya i que ara vivia al barri del Besòs de Barcelona. Va estar en contacte amb els fundadors del Grup Democràtic de Periodistes i en va formar part a partir del 1973, quan va aconseguir la titulació acadèmica a l'Escuela Oficial de Periodismo. L'any 1970 va guanyar el premi Manuel Brunet per a periodistes menors de trenta anys que convocava la revista Destino per un reportatge titulat «Tres paisajes de Joan Salvat Papasseit».

Va entrar a treballar a la revista com a secretari de redacció dels números monogràfics en estreta col·laboració amb Carlos Pérez de Rozas, que n'era el redactor en cap. A Destino va conèixer Josep Vergés, Nèstor Luján i altres periodistes il·lustres i va publicar articles, entrevistes i reportatges de temàtica diversa. També per aquests anys va ser nomenat director de la revista Oriflama, adreçada específicament a la gent jove. El 1976 va formar part de l'equip fundacional del diari Avui, on va començar com a cap de la secció de Països Catalans. Un any després, va publicar dos llibres ben diferents: Cossos i fets, de poesia; i Converses amb Frederica Montseny, a qui va portar a Catalunya en el seu primer viatge des de la Guerra Civil. Durant els anys vuitanta va publicar tres llibres més de poesia: Tractat de geografia, Signe i desig i Temps d'esbrotar, i un de narracions: Tretze contes llibertaris. Durant molts anys, va ser responsable de les pàgines i del suplement de Cultura del diari Avui. Posteriorment va fer-se càrrec de l'àrea d'opinió, període durant el qual va gestionar l'entrada de col·laboradors com Oriol Bohigas, Xavier Rubert de Ventós i Francesc Marc Álvaro, entre d'altres, i va esdevenir l'editorialista del diari. Durant més de vuit anys va publicar la columna «Figures, paisatges», a la darrera pàgina, al costat de Josep Maria Espinàs, Montserrat Roig i, posteriorment, Ramon Solsona. Aquesta columna li va valer el premi Ciutat de Barcelona de periodisme, el 1991. Quan va marxar de l'Avui, l'any 1995, ocupava el càrrec de subdirector d'Opinió, Cultura i Espectacles. Del 1981 al 1984 va fer un parèntesi en la seva activitat periodística quan va ser nomenat cap del gabinet del conseller de Cultura Max Cahner en el primer govern Pujol.

A partir de la dècada dels noranta la seva activitat com a escriptor es va intensificar. El 1991 va publicar Retrats contemporanis, una antologia dels seus articles a l'Avui. Poc temps després guanyava el premi Joan Fuster d'assaig i el Premi Nacional d'assaig amb Deu daus, retrats literaris de deu personalitats del segle XX que havia conegut personalment, des de Frederica Montseny a Jordi Pujol passant per Jaume Miravitlles, Rafel Santos Torroella, Salvador Espriu i Joaquim Molas. A partir de la seva sortida de l'Avui es va proposar deixar constància de la personalitat i l'obra dels personatges de la postguerra que considerava més significatius des del punt de vista cultural. D'aquesta voluntat han sortit les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu.

Aquesta intensa activitat com a biògraf ha anat acompanyada de la publicació de dos llibres memorialístics: Temps indòcils (2009), que narra, en forma de crònica, els anys que van del 1963 al 19874, un període decisiu en la història de Catalunya; i Cartes a Clara (2010) on un periodista acabat de jubilar explica a una becària, a través de deu cartes, l'evolució del periodisme i de la societat que li ha tocat viure. A Bàrbara (2015), partir de la biografia de la minyona de la família, l'autor recrea la relació entre la burgesia barcelonina i la immigració de la dècada de 1950 a Catalunya.

L'any 2009 torna a la poesia amb la publicació de Metàfora. El 2014 publica l'assaig 1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX, seguit de Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (2017), i de Crònica al marge (2019). Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda (2024) él seu últim llibre publicat.