—Quina relació té aquest poemari amb els teus altres llibres, incloses les biografies?
—Amb aquest llibre [Metàfora] he expressat una necessitat. No és que hagi fet un pas endavant ni enrere. Ho he fet amb molt de respecte perquè escriure poemes és molt gruixut. El problema és que no pots dir res de nou. Què vols fer després d'El càntic dels càntics, un text escrit entre 2.600 i 3000 anys enrere? Expressar modestament què sents i que no quedi com una simple expansió, ja que ha de tenir interès per als altres i provenir d'una tradició. Un poeta ha de ser valent. Si vas exhibint tècnica, no interessa. Si fas focs d'artifici potser sí que els del gremi estan contents, però poca cosa més. La poesia és per entrar en un terreny que només hi pots entrar amb la poesia, que és el terrenys dels abismes. [...]

—El pas del temps també és un dels temes importants d'aquest poemari...
—Sí, i també una reflexió sobre els límits del llenguatge, i aquest intent de copsar la realitat que es pot fer a la manera de Tàpies o d'Antoni López, per posar-te dos extrems de la pintura.

—Però, què és la realitat?
—Aquesta és la pregunta

(Ada Castells: "Agustí Pons, poeta i periodista", Avui, 11 de juliol de 2009)

* * *

El periodista Agustí Pons ha escrit Temps indòcils (Angle), un llibre molt personal, entre la crònica i el memorialisme, i amb voluntat literària. Per més que afirmi que no ha volgut polemitzar, el llibre és molt crític amb personatges ben coneguts, com Xavier Folch, Joaquim Molas i Antoni Tàpies mancats, segons ells, d'una autocrítica necessària. Com que, diu, el llibre exercita una memòria incòmoda, li ha costat dos anys de publicar-lo. [....]

—Vostè passa comptes amb la generació que el precedeix. En surten malparats els artistes Antoni Tàpìes i Joan Brossa, l'editor Xavier Folch, el doctor Joaquim Molas.
—Tinc seixanta anys, quan en tenia disset ja manaven, eh! I com que la societat catalana és petita, en general, la societat literària i periodística és molt tancada. I jo he intentat d'airejar-la. En aquest sentit, al llibre hi ha un element latent, que és la fallida de la modernitat. Això és crucial. Si em demanen quin és el fet cultural més important i ideològic de la meva vida, diré: Haver contemplat la fallida de la modernitat.

—A què es refereix?
—Posem des de Zola, amb el seu "J'accuse", els intel·lectuals i els polítics han dibuixat un món futur on el progrés material, moral i polític anaven de bracet. Que amb el comunisme tots seríem feliços. La idea que la història sempre va endavant. Aquesta és la idea de la modernitat, i ha fallat estrepitosament. Quan s'ensorra el mur de Berlín, s'enfonsa tot això. S'ha estudiat molt i és molt important. És el descrèdit de les ideologies, el descrèdit de l'estat de la Il·lustració, el fet que, en aquests moments, qualsevol ONG té molta més credibilitat que no qualsevol polític, que allò que és important ara no són les idees que ten sinó allò que fas... D'això en diem postmodernitat. El fet ha sacsejat tota l'estructura cultural a França i a Itàlia també, però aquí ha passat inadvertit, no se n’ha parlat. Jo no sóc un teòric pe a explicar-ho, però sí que ho he viscut.

—Vostè és un clar exponent de la crisi de la modernitat: de jove filtrada amb el maoisme, després es vincula amb l’anarquisme, per acabar avui dient que en aquest món sols es pot ser liberal.
—Jo em pensava que un altre món era possible, una altra manera d'organitzar la societat era possible. Però ara em sembla un exercici d'honestedat dir que això no va així: ni el feixisme, ni el comunisme, ni l'anarquisme no han funcionat. Tot això ha estat fatal. En canvi, els models que han aconseguit de crear la societat del benestar (amb injustícies i amb molta feina a fer, és clar) són la socialdemocràcia, el liberalisme i la democràcia cristiana, les societats capitalistes obertes.

(Montserrat Serra: "Agustí Pons: 'He contemplat la fallida de la modernitat'", Vilaweb, 28 de març de 2007 [veg. entrevista])

* * *

—Com a periodista, un dels teus centres d'interès ha estat, i és, tractar dels personatges. I això entronca amb la teva vessant de biògraf, d'entrevistador, com ho demostra el teu primer llibre, Converses amb Frederica Montseny.
—Quan vaig començar a fer de periodista, determinades seccions no es podien tocar, era impossible fer periodisme polític. El que passa és que a mi sempre m'ha interessat la història i, sobretot, dins d'aquesta recuperació del passat que fèiem aleshores, la qüestió de l'anarcosindicalisme, que és on vaig creure que hi havia més elements per a entendre el passat immediat. I se'm va obrir un món nou: em vaig interessar pel Noi del Sucre, per Francesc Layret, per Frederica Montseny... Vaig pensar que era una dona digna de ser entrevistada, i la meva va ser la primera entrevista que se li va fer, després de la guerra civil, publicada a Sábado Gráfico. Després va venir el llibre. Jo sempre he cregut que el comportament de les persones és molt important; sempre m'he sentit més fascinat per les persones que no per les idees, fins i tot en un moment en què la majoria de la gent de la meva generació se sentia atret per les idees comunistes. Jo, no. L'aventura humana, sobretot individual, m'ha interessat molt. [...]

—Abans parlaves del teu interès per la història. El periodisme et fa ser més conscient d'anar vivint aquesta història?
—Jo penso que allà on acaba la història comença el periodisme. Per això m'agrada tant, perquè així que et gires ja topes amb la història. La nostra professió va tenir la caiguda del teló l'any 1939; després es va haver de començar de cap i de nou. Per a mi, recuperar la història, que m'ha interessat molt, m'ha semblat que era recuperar l'ofici, recuperar una tradició que ja existia.

(Marta Nadal: "Agustí Pons, periodisme de qualitat", Serra d'Or, desembre de 1996)