Pons treballa des de la literatura i, a més, amb voluntat literària d'estil i coneixement. Sense que una biografia exigeixi necessàriament aquests ingredients, normalment no li fan cap mal. Pons, per la seva banda, els administra amb seny i rigor, amb molta menys fantasia, per exemple, que la inclosa per Miracle i Arbó en les seves tesis verdaguerianes. El llibre, en no sortir-ne perjudicat, queda per força afavorit. Qui ho agraeix de debò és el lector, que pot enfrontar-se amb un text que, sense manca de rigor, és lluminós, suggerent i, sovint, rodó. Més enllà de la unitat total del llibre, cal considerar els 18 capítols com a universos literàriament autònoms, autosuficients: cada una d'aquestes peces és un moviment del concert total, més enllà que n'hi hagi que repeteixin temes i que les variacions d'aquests produeixin sonoritats diferents.

(Josep Faulí. Avui, 16 d'abril de 1998)

* * *

De cap a cap de la biografia que n'ha bastit Agustí Pons, sorgeix un Pere Calders real, amb la seva veritat, com la que té tothom i sobretot amb el que ell mateix anomena la manera seva d'entendre la vida. Sense desmentir la llegenda de les seves personals relacions amb l'atzar, a la confluència mateixa d’ideari i ficció, el Calders d'aquestes pàgines, moltes i molt ben escrites, fa a miques la imatge de l'home boirós, indecís, fins i tot feble o desorientat amb la qual se'l caricaturitzava. Ara es confirma que l'humor amb el qual l’escriptor es presentava és la seva versió del sentit de la vida, amarada de tendresa, lliçó aplicable als qui es pensen que ho tenen tot resolt i no saben conviure amb la paradoxa ni amb l'ambigüitat, o sigui, al capdavall, amb les veritats ocultes que són, com diu Agustí Pons, la crònica de la vida de Pere Calders, i "les úniques veritats que, en el fons, li interessaven".

(Joan Triadú. Avui, 16 d'abril de 1998)

* * *

[…] Només una consideració respecte al mètode de treball: el difícil equilibri entre la recerca i la sistematització de dades conegudes. Pel que fa a la sistematització, és cert –i Pons n'és conscient– que es detecta molt a flor de pell l'ús de les fonts escrites […]. Respecte a la recerca, hi ha interessants aportacions pel que fa als anys de l'exili, però queden moltes llacunes, les quals s'haguessin pogut omplir, en part, investigant una mica millor, per exemple, la relació amb Agustí Bartra i Anna Murià. També un parell de consideracions més respecte a la interpretació de les dades. La comparació amb els insectes cinípids –els que creen al seu entorn una carcassa protectora que els permet viure la quotidianitat amb comoditat– és una bona troballa però difícilment podem convertir la idea en el pal de paller que justifica tota una trajectòria […]. Caldria vigilar també algunes imprecisions, impròpies del rigor d'un treball d'aquestes característiques.

(Jaume Aulet. "Virtuts i limitacions de la biografia com a gènere", Caràcters, núm. 4, segona època, juny de 1998)

* * *

Amb tot, des de la nostra perspectiva d’ara no ens pot deixar de meravellar que l’autor d’Invasió subtil i altres contes, considerat quasi sense discussió com un dels dos o tres millors narradors catalans del segle XX, no comencés a obtenir un reconeixement públic general fins l’any 1978, quan ja li hauria arribat l’edat de jubilar-se, si hagués dut a terme qualsevol altra professió!

Aquest detall i molts d’altres ens l’ofereix l’esplèndida biografia Pere Calders, Veritat Oculta, d’Agustí Pons, Edicions 62, 1998. Una biografia escrita per aquest periodista i escriptor amb l’evident voluntat de convertir-la en definitiva. No es pot assegurar que ho hagi aconseguit, car resta encara molt camp per estudiar la vida primerenca de Calders, però sí que ha suposat una aportació de primera línia i de gran envergadura (ocupa 396 pàgines) pel que fa al coneixement i estudi del genial contista barceloní. Sigui quin sigui el nivell de veracitat que hagi assolit Pons, no hi ha dubte que resultarà impossible referir-se a Calders sense tenir present aquesta magna obra.

(Xavier Serrahima. "Pere Calders, veritat oculta" a elracodelaparaula.com, 4 juny de 2010)