"'Al nostre país l’esquerra gaudeix del benefici del dubte. Actua des d’una superioritat moral que li permet amagar les trampes, quan les fa', assenyala Pons. I afegeix que durant els anys de la Guerra Freda les paraules que definien els grans conceptes com llibertat, igualtat, revolució o democràcia van quedar desprestigiades perquè uns i altres en van fer 'un ús bastard'. I, encara que no ho diu, és segur que del concepte d’ intel·lectual, també. És per això que l’assaig parla de com s’ha conformat el nostre present. Disculpin: aquest llibre l’han de llegir."

(Joan Esculies. "Per què no van ser anticomunistes?", La Vanguardia, 10 de febrer de 2024)

* * *

"En uns altres temps el llibre d’Agustí Pons hauria generat més soroll mediàtic però molts dels personatges que hi trobem ja no son entre nosaltres i el debat que es genera quan passa el temps respon més a relats oportunistes que no pas al desig de reflexionar a fons de tot plegat. Un llibre que cal tenir, llegir i rellegir sense complexos i amb ganes de meditar sobre, sempre relativa, veritat. Potser ens cal viure sense grans idees imprecises ni enmig de somnis de futurs imprevisibles. I sense intentar 'convertir' a cap dogma sigui religiós, polític o nutricional."

(Júlia Costa. "Sobre un passat no tan llunyà i els seus dogmes diversos", La panxa del bou, 17 de febrer de 2024)

* * *

"El meu dubte, que vaig començar a plantejar-me mentre escrivia la biografia de Josep Benet i volia entendre aquesta connexió tan potent entre catòlics i comunistes, és si precisament aquell relat del catalanisme progressista, que es va fer hegemònic a la dècada dels seixanta i que Pons vol problematitzar, va ser la millor resposta, la més útil des d’un punt de vista cívic, a les coordenades del desarrollismo franquista. La meva hipòtesi és que va ser gràcies al discurs d’aquells intel·lectuals —des del catàleg de 62 o Ariel Quincenal fins als recitals de Raimon— que es va reconstruir un nosaltres sense el qual tampoc s’entendria la consolidació de la democràcia a Catalunya."

(Jordi Amat. "La Guerra Freda segons Agustí Pons", El País, 18 de febrer de 2024)

* * *

"En l’actitud de Calders i Capmany [...], Pons hi veu els rastres d’un pensament català de matriu liberal que va quedar escapçat tant per la guerra del 36 com per la posterior marxistització de la nostra cultura; una forma d’entendre el món que, en cas d’haver-se pogut desenvolupar plenament, hagués impedit que el marxisme 'no ho hagués tingut tan fàcil per estendre’s com una taca d’oli entre els estaments intel·lectuals i universitaris catalans dels anys seixanta i setanta'. No seré jo qui ho posi en dubte però sí que m’atreviré a afirmar [...] que de la mateixa manera que [...] les esquerres haurien de matar definitivament els seus pares i acceptar que i acceptar que el comunisme va ser un error, els liberals de la generació d’Agustí Pons farien be si deixessin de lamentar-se pels fracassos de l’Acció Catalana de Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili. Sé que és un pas difícil però crec que tots plegats hi sortiríem guanyant. Els referents, al cap i a la fi, estan per superar-los."

(Joan Simó i Rodriguez. "El manifest anticomunista d’Agustí Pons", Núvol, 22 de febrer de 2024)
 

* * *

"Catòlics, comunistes i cia. renuncia a la inútil mirada maniquea, reconeix les aportacions individuals i col·lectives i, sobretot, distingeix allò possible, exigible segons èpoques, personalitats i circumstàncies. Però tampoc no evitar passar comptes amb la 'barreja de militants comunistes, companys de viatge innocents o cínics, escriptors i artistes que seguien considerant-se posseïdors d’una ètica superior, catòlics amb mala consciència' que mai van reconèixer equivocar-se, que mai van disculpar-se i que mai després van ser qüestionats. Un perfil que, segons Pons, s'ajuta a figures com Josep Maria Castellet, Antoni Tàpies, Xavier Folch, Jordi Solé Tura i Manuel Sacristán. Enfront hi contraposa una altra genealogia (de Ricard Salvat a Pere Calders o Maria Aurèlia Capmany) on ell mateix s’inclou, que potser van saber sintonitzat millor amb el gran dibuix però que mai van disposar de l’ascendència, de la influència i de la butlla dels primers."

(Jaume Claret. "Perquè alguns 'mandarins' catalans mai no van criticar el comunisme?", Ara, 24 de febrer del 2024)

* * *

"'Lenin és el personatge més important del segle XX'. Així de taxativa és la frase que inicia l’assaig d’Agustí Pons Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda. Els asseguro que és un llibre imprescindible per entendre algunes contradiccions profundes d’aquest país nostre, sobretot a nivell d’iniciatives culturals públiques i privades, incloses les editorials [...]. Alguns intel·lectuals que vivien confortablement a Sant Gervasi a la dècada dels 1970 van acabar dirigint les inquietuds dels obrers de la perifèria de les ciutats catalanes: leninisme en estat pur passat per la sala Bocaccio."

(Ferran Sáez. "Lenin al Donbás (i a San Gervasi)", Ara, 27 de febrer del 2024)

* * *

"El atrevimiento de Pons, sin ánimo revanchista pero dibujando un mapa de una realidad antifranquista, nos permite desvelar una historia nada agradable: que el sectarismo marxista-leninista fue una ideología que hizo más daño —poco, por suerte— que bien y que todos los esfuerzos de los activistas de laépoca, no cuajó excepto en el mundo obrero. La ciudadanía quería bienestar y ni luchas Internacionales. Por eso sobrevivió el franquismo y vivimos aun con muchos de sus vicios."

(Josep Moya-Angeler. "Cómo equivocarse", Diari de Tarragona, 2 de març de 2024)

* * *

—Una conclusió: a Catalunya la Guerra Freda també es va viure i d’una manera ben particular...
—Per mi el dilema no és entre dretes i esquerres sinó entre demòcrates i uns marxistes que mai no van dir res sobre Rússia. Estava molt bé protestar per la guerra del Vietnam, però hi ha un gran silenci sobre allò que passava a l’Europa de l’Est, com si la seva situació fos una fatalitat. A més aquesta expressió és d’una gran hipocresia perquè podríem que Pagra era a l’Est? Per una altra banda, Montserrat Roig, a qui he estimat d’una manera sincera, va a Rússia per escriure L’agulla daurada i diu que no farà antisovietisme... Doncs, què vols que et digui, potser n’hauria d’haver fet una mica!

(Joan Safont: "El 1989 es va acabar el comunisme i aquí ningú no es va sentit al·ludit", VilaWeb, 28 de gener de 2024)

* * *

—Parli, una mica, del paper de les revistes Destino i Serra d’Or...
—Al meu entendre, Destino recull l’esperit diguem-ne liberal del republicanisme moderat d’abans de la guerra civil. I quan dic liberal no em refereixo tant a una adscripció política concreta sinó a un cert tarannà que no té temps de quallar. La revista Mirador recull aquest esperit a través dels articles dels seus col·laboradors: del consagrat Josep Maria de Sagarra al jove Carles Sentís. A Destino, i mentre la biologia ho permet, hi trobem molts dels noms que han escrit a Mirador. Serra d’Or, en canvi, recull el punt de vista de les dues forces intel·lectualment i socialment emergents durant la dictadura franquista: un catalanisme catòlic que a mesura que passen els anys respecte a la guerra civil assumeix posicions cada cop més clarament democràtiques i un marxisme que acaba essent el Partit per antonomàsia i per assumir un euro-comunisme perfectament assimilable per una societat democràtica.

(Lluís Llort: "El món intel·lectual antifranquista no era en absolut un bloc monolític", El Punt-Avui, 4 de febrer de 2024)