Set personatges a la recerca d'un final… que no desvetllarem. Un final, però, en el qual tots aquests personatges hi conflueixen, ja que tots es troben de camí a Vilafranca del Penedès, a la C-15, a la carretera que va de la capital del Bages a la capital de l'Alt Penedès i, en un moment i espai donats, coincideixen entre ells d'una manera força definitiva. Pinyol ens presenta una dona amb una gana inacabable, esfereïdora; un senyor que renega de tot i de tothom –menys d'ell mateix, és clar-; un obsedit pel sexe; la dona d'un suprem baliga-balaga o una garrepa metòdicament insuportable, entre altres individus més convencionals del que sembla. Set personatges descrits amb humor i senzillesa en set contes lligats entre si o, millor dit, una novel·la formada per set capítols quasi independents… L'encert de l'obra, a part del to irònic, senzill, calderià, és aquesta estructura en forma de diferents perspectives sobre una mateixa conclusió, que no per ser previsible deixa de ser interessant i efectiva.

(Esdres Jaruchik. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció l'Aparador de la revista Benzina, núm. 26, abril de 2008, p. 62-63)

* * *

A Pilota de set Joan Pinyol teixeix una xarxa narrativa que té el nombre set com a protagonista. En primer lloc, perquè el llibre, pròpiament, el componen set contes i, a més, perquè cadascun duu un títol que juga amb expressions i frases fetes que fan servir aquesta paraula: "Set d'omplir un buit", "Set de comptagotes", "Setciències", "A més de set", "Set de justícia", "Set de no ser sis" i "A les set tinc son".

Ensems amb això, un altre denominador comú és l'automòbil. Com si es tractés del retrat de diverses situacions de viatge a través de la carretera, l'autor situa en la dimensió de l'Anoia com a important nus viari entre l'est i l'oest, el nord i el sud, la seva matèria literària. A partir d'aquí, planteja, amb un ritme narratiu considerable, diversos aspectes de la vida humana, de la seva organització social…, al capdavall, de la condició humana. En la cruïlla entre l'Alt Penedès i el Bages, diversos punts de pas, com Òdena, esdevenen protagonistes de l'acció. Al final, les set històries queden entrellaçades i cobra un nou valor el seu significat a partir del conjunt escrit. D'aquesta manera, el títol es mostra irònic, mentre cristal·litza la metàfora de la vida com una mena de pilota de set que es juga en una pista de tennis.

L'ambientació duta a terme a l'Anoia respon, juntament amb el caràcter viari que acabem de dir, a una voluntat de ficcionar una comarca que l'autor coneix bé i de la qual ha fet bandera cultural. I és que Pinyol ha denunciat sovint l'excés de centralisme barceloní i la manca d'una mirada cap a la realitat de l'interior de Catalunya. En tot cas, tant la seva actuació dins l'activisme cultural com la seva literatura s'han compromès amb el paisatge i els vicissituds de la seva terra natal.

(Vicenç Llorca. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció de Lectures "Tria personal2. Serra d'Or, núm. 581, maig de 2008, p.68-69)

* * *

Per contra del que podria semblar, condensar grans històries en poques pàgines no és pas fàcil. A Pilota de set Joan Pinyol fa que, als ulls del lector, sembli extremament fàcil i natural un entramat de petites històries que juntes fan un tot entrellaçat. […]. Set cotxes, set històries, els sets pecats capitals i la carretera que enllaça les capitals del Bages i de l'Alt Penedès de teló de fons. Aquests són els elements principals que s'integren dins aquest recull de narracions breus. Així doncs, des de l'òptica de la modernitat, l'escriptor parla dels mateixos errors de sempre encarnats pels pecats capitals. El llibre és la nova proposta d'un autor consolidat en les narracions breus i que també ha conreat la poesia. […] Set motors es posen en marxa i comencen a rodar. Aquest seria una mica, bé, seria un molt, el fil comú de set narracions que s'entrecreuen i acaben convergint de la manera més violenta possible l'una amb l'altra en aquest recull de contes. […]. Es tracta de relats entrelligats cadascun dels quals té un protagonista que circula per la carretera impulsat per una mena de patina de fons que té alguna cosa a veure amb els pecats capitals. I enmig d'un entramat que recorda la punta de coixí al qual s'afegeix el tirabuixó lingüístic que té a veure amb la pilota de set. Que és un clixé del llenguatge esportiu del tennis, però que en realitat té una segona lectura d'una pilota de fer rodar set cotxes, de set històries, de set vides i de set colors. […] Són narracions escrites de manera molt minuciosa i que es troben tan ben entreteixides que com a lector és molt difícil acabar de llegir un conte i no començar el següent. Sobretot per la incògnita que et ve a trobar de seguida respecte del que passarà a continuació. Tot plegat fa que aquest lector s'identifiqui molt amb les trames i amb els diferents pecats capitals, que se senti una mica presa de no poder parar, que tingui la sensació de voler anar molt de pressa, de menjar-s'ho tot… la sensació és molt estranya perquè el lector s'acaba identificant amb uns personatges, com a mínim reprovables. […]

(Lluís Montserrat. Comentaris extrets de l'entrevista que el 19 de maig de 2008 va fer a Joan Pinyol a propòsit de Pilota de set, des del programa ICULT.COM, que condueix a COMRàdio.)

* * *

Es tracta d'un conjunt de set narracions independents, protagonitzades per personatges diferents, i unides, però per una sèrie d'anècdotes com ara que els protagonistes siguin majoritàriament penedesencs o que les diverses accions transcorrin al llarg de la carretera C-15, que enllaça Manresa amb Vilafranca. El lector hi trobarà referències a diversos pobles de la comarca o de les veïnes, com ara Sant Pere de Riudebitlles, el Pla, Santa Fe, la Granada... Més enllà d'aquest fet anecdòtic les set narracions tenen en comú, a part de la ironia que les recorre, que els protagonistes són prototipus o models de cadascun dels set pecats capitals: l'Anselm de la primera narració, és un luxuriós incorregible; l'Ada, una avara; l'Eugeni, un superb; la Gal·la, una goluda malaltissa; l'Amèlia, una venjativa irada; el Ramon, un envejós, i la Teresa, una gandula total. Aquesta generalització és el que els universalitza, el que els converteixen en uns personatges locals que transcendeixen el seu àmbit perquè tenen trets comuns a tants individus de totes les cultures. Val a dir, també que, malgrat el que puguem pensar, l'obra no té res a veure amb la literatura moral que durant segles ha condemnat el pecat i enaltit les virtuts. És cert que Joan Pinyol es basa en una part de la doctrina catòlica, però també ho és que la desacralitza completament, ja que en cap moment de l'obra no es parla de pecat ni es fa cap judici moral sobre els personatges. Això sí, al final diríeu que els castiga, que els fa expiar totes les culpes, ja que tots acaben condemnats a la foguera (no gosem qualificar-la ni d'eterna ni de purificadora, ja que l'autor ho fa amb la ironia que el caracteritza).

Una obra amena, distreta, que agradarà els lectors que no volen quedar-se en les pures anècdotes; tot i que aquí al Penedès fins i tot serà de bon llegir per aquells que amb l'argument pur i simple en tenen prou. Un premi ben merescut perquè, a més, l'autor hi ha tingut una cura exquisida en la llengua, en l'estil i en els recursos de tot tipus que hi utilitza.

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya, a propòsit de la publicació de Pilota de set. El 3 de vuit, 24 de desembre de 2008, p. 62)

* * *

Aquesta obra és un conjunt de set narracions protagonitzades per set personatges diferents que comparteixen la casualitat de coincidir, en l'espai i en el temps, en la carretera que uneix Manresa amb Vilafranca del Penedès, tots conduint els seus cotxes respectius. A més d'aquesta anècdota, però, comparteixen, sense saber-ho, i per obra i gràcia de l'autor naturalment, el fet de ser cadascun d'ells prototipus o model d'un dels set pecats capitals. Pinyol, sense cap declaració explícita, però amb picades d'ullet que van des dels títols de cadascuna de les narracions fins a les característiques, sobretot morals, dels personatges, ens presenta set històries que aviat ens adonem que tenen com a protagonista un individu, la característica fonamental del qual és encarnar la luxúria, l'avarícia, la supèrbia, la gola, la ira, l'enveja i la peresa, respectivament i seguint l'ordre de les narracions. Dit això podríem pensar que Joan Pinyol ens vol donar una lliçó de moral cristiana, com tantes se n'han donat al llarg de la història, literària o no; però res més allunyat de la literatura moral, ja que l'autor es limita a presentar-nos els individus dominats per una passió que els caracteritza i que sol ser superior a les seves forces i en general fruit d'una autoestima extrema, que els porta a ni tan sols plantejar-se de poder actuar d'una altra manera diferent. Per això en cap moment no hi apareix la paraula pecat, perquè l'autor, tot i basar-se en una tradició de la doctrina catòlica, en fa un ús totalment desacralitzat o, si ho preferiu, laic.[…] El que sí que fa l'autor és acabar l'obra amb un ritus de purificació, com fan totes les religions: eliminant físicament i en una pira (purificadora?) els set protagonistes de les set històries dels set pecats capitals. Aquest final, potser també l'hem d'interpretar, com bona part de l'obra, en clau irònica. Perquè una de les característiques estilístiques de Pilota de set, present en altres textos, sobretot als d'adults, de l'autor capelladí, és precisament la ironia. Una ironia normalment fina, caldersiana gosaríem dir, tot i que en alguns moments aquí ratlla la paròdia. Si hi afegim que Joan Pinyol té un bon domini de la llengua, dels registres, dels diàlegs i dels monòlegs… podrem entendre perfectament perquè va ser premiat pel jurat de Blanes i recomanar-lo sense prevencions de cap tipus.

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció Guia de Lectura. Revista de Catalunya, núm. 247, febrer de 2009)

* * *

Pilota de set és un llibre original, ocurrent, intel·ligent, divertit i crític. Molts adjectius per a un llibre que només té cent pàgines gairebé justes, però és que tots aquests adjectius se'ls mereix per moltes raons. Per l'estructura. Set contes individuals, que tenen sentit per si sols però que junts adquireixen una unitat que els converteix en un corol·lari de personatges que, un cop acabat el llibre, veus que només podrien "viure" junts, en aquest llibre, compartint pàgines. També pels personatges. No ens amaguen res perquè els coneixem a través del seu pensament, d'alguns diàlegs i, a més, per una cosa que fins i tot és més significativa que el pensament: allò que fan quan es pensen que estan sols, que ningú no els veu o que, qui els veu, passarà de llarg de la seva vida i no hi tornarà mai. I no hi tornarà mai, ho saben —o s'ho pensen— perquè tots van conduint el seu cotxe per una carretera. Una carretera concreta, la mateixa, però suficient gran perquè ningú no tingui la sensació de ser observat, la carretera que enllaça les capitals del Bages i de l'Alt Penedès. Són personatges diferents entre sí, però tenen alguns elements que els unifiquen. L'espai (la carretera) i l'activitat (conduir) els agermanen d'alguna manera, es troben en una mateixa situació, però els humans necessitem més elements per sentir-nos agermanats, i per tant, el fet que condueixin cotxes diferents i que condueixin de diferent manera, els separa, els allunya, fa impossible el trobament, o com a mínim un trobament agradable i respectuós. Un altre element que agermana els personatges són les misèries humanes. Les misèries que tots tenim i que provem d'amagar però que surten en els moments de solitud, i que poden derivar en una forma gens sana de caure en cadascun dels set pecats capitals. Us preguntareu si hi ha alguna manera sana de pecar, i jo, després de pensar-hi una mica, he arribat a la conclusió que sí. Com a mínim, dos dels pecats capitals, la luxúria (si tots els implicats saben el què) i la gola no em semblen reprovables. El cas és que gairebé tots els personatges de Joan Pinyol porten això de pecar d'una manera que els fa patir o sentir incòmodes, o com a mínim alterats bona part del dia. Només n'hi ha un parell que, em sembla, no pateixen. Un d'ells, això sí, fa patir. Pateixin o facin patir, però, tots passen pel sedàs del Joan, que com us deia, els despulla, i no els deixa temps d'amagar la panxa, de treure pit ni d'escollir el seu millor perfil. Són com són i això els fa molt vius. Com feia Calders, el Joan Pinyol fa que les situacions portin els personatges a actuar com ells són, i posar-los en evidència i posar-nos-hi, així, a tots els humans. Fan una mica de mirall, les històries de Pilota de set, per si algú té en algun moment temptacions de considerar-se diferent de la resta dels humans... Un exercici molt sa... Us el recomano. Entomeu la pilota perquè val molt la pena.

(Cinta Arasa. Fragment de la presentació de Pilota de set a la Llibreria Catalònia de Barcelona, 17 de setembre de 2009)

* * *

Fantàstic, gran joc de paraules i meravellós final. M'ha agradat molt i he gaudit com un nen llegint aquest llibre. Els set pecats capitals? Fantàstica elaboració de les misèries humanes i alguna de les trames, per no dir totes, et deixen amb els pèls de punta i amb una comicitat que m'ha apassionat. El que més em va calar a dins, el més cru i contundent per mi ha segut "A més de set", esgarrifa la pell entrar a dins de la Gal·la i de mentre menges amb ella està a punt de vomitar entre dolços i fuets. Té molta força! I amb "A les set tinc son" em pixava de riure, però, en realitat, amb tots ells la rialla estava calada al meu rostre, divertint-me molt i gaudint de les misèries de cada personatge que tots portem a dins.

(Pedro Pons. Ressenya a propòsit de les X Jornades de Creació Literària organitzades pel Consell Insular de Menorca a Es Mercadal, febrer i març, 2011)