Pinyol és un microcirurgià dels mots, de la llengua, amb la qual gaudeix buscant el mot adient o l'expressió ocurrent per inhabitual. Partint de la tradició que ens podria dur de Gracián a Pere Calders o Jaume Cabré, beu especialment de la ironia hiperbòlica del grup de Sabadell, punyent i conyona alhora. Pinyol és capaç de transformar la quotidianitat del nostre món en un univers nou, possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al surrealisme. Sempre, però, amb la voluntat de deixar-lo allí, despullat, amb dolçor o amb una fina capa de crítica.

Amb un afinadíssim sentit de l'humor, a Glops se serveix d'un ús intel·ligent dels recursos propis del llenguatge, com la paradoxa, per endinsar-se en les seves possibilitats, que sovint el duen a trencar totes les convencions de la lògica per situar-se en l'absurd més inversemblant i, a la vegada, més proper. Objectes, persones, animals, situacions apareixen doncs, des d'una nova perspectiva, completament nous, estranys, graciosos, ridículs, descarnats. S'intueix, rere els jocs i les crítiques, la voluntat de trobar la lògica a un món sense lògica, i, crec, la possibilitat d'apuntar un món més humà, més senzill, millor.

(David Serrano. Del pròleg a Glops. Tarragona: Petròpolis, 2009)

* * *

Joan Pinyol és un expert en el gènere de la narrativa curta, amb diversos reculls publicats i una àmplia experiència. Ara, gràcies a l'Editorial Petròpolis ha publicat en obert la seva darrera collita, Glops.

Si l'extensió d'un conte pot ser variable, d'un microconte també, des de ni tan sols una línia a una pàgina. L'escriptor només té temps de mostrar-nos la punta de l'iceberg, o ni tan sols això, simplement ens assenyala en el mapa la ubicació d'aquest iceberg.

Quin text podem considerar microconte? No ho sé, no sóc cap estudiós de la matèria, només en gaudeixo, però jo el considero com a tal si em suggereix una idea, un sentiment, una emoció, si és capaç de fer-me trontollar, d'encetar un misteri, d'entreveure un pessic de la condició humana. En aquest recull en trobareu una bona mostra, generosa.

(Jesús Maria Tibau: del bloc "Tens un racó dalt del món", guardonat com a millor bloc literari del 2009 en la categoria dins els Premis Blocs Catalunya)

* * *

He llegit atentament els teus contes curts, que m'han semblat molt interessants, a més d'estar molt ben escrits. Com ens passa molt sovint quan practiquem el microconte, la brevetat fa que, de vegades, el resultat d'un hàbil joc de paraules pugui semblar només un acudit, i ja està prou bé, però això, en el teu cas, es produeix en molt poques ocasions. Posats a assenyalar, diria que en el del Robinson i el telèfon mòbil, el de l'arqueòleg que se'n va quan li diuen que no hi ha res de nou o al titulat A cadascú el que és seu. En canvi, n'hi ha de molt consistents que, a part de la solució final, que pot ser també enjogassada, divertida o sorprenent, tenen totes les característiques d'una narració amb un contingut que fa pensar. Així, una mica a l'atzar, esmentaria els brevíssims Vine i Silenci, així com A cops de lletra, Sentències evidents, Perills públics, Mirades, Lletraferida, Reaparicions, Per un futur màgic, i... Molt bé!

(Joaquim Carbó. Comentaris a propòsit dels microcontes de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna i Glops)