Joan Pinyol va néixer a Capellades el 27 de febrer de 1966, poble del sud de l’Anoia on, tret dels anys de la universitat, no hi ha deixat mai de viure. Després de passar per les dues escoles capelladines cursa Batxillerat a Igualada, però a tercer de BUP  s’equivoca de modalitat i es matricula a l’itinerari científic pur. Sort que la lectura obligatòria de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, durant aquell curs 82-83, li obre un món, el de les lletres, del qual no vol sortir-ne mai més. A COU fa l’itinerari humanístic pur, llegeix amb passió totes les obres caldersianes que pot i inicia una relació epistolar amb l’autor que es perllongarà durant deu anys. El curs següent (84-85) comença els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Les cartes que s’intercanvien Pinyol i Calders són plenes de comentaris sobre l'actualitat, la literatura, els somnis i els estudis de català. En elles Pinyol també dona a conèixer els seus primers contes al mestre de la narrativa breu el qual el correspon d’aquesta manera: “He llegit amb un gran interès el conte Seguretat matrimonial i t'he de dir, amb plena sinceritat, que m'agrada. Si aconsegueixes de preparar un recull que mantingui aquesta qualitat, tens moltes probabilitats d'èxit. I ja saps (tu mateix m'ho dius) que com a àugur del teu avenir he tingut encerts notables".

El juny 1989 es llicencia en Filologia Catalana i el setembre s’estrena com a docent a l’institut de la capital de l’Anoia on va estudiar. L’any següent fa un obligat servei militar que confirma el seu pacifisme incondicional. Així que deixa la disfressa de soldat aprova les oposicions al cos de professors d’ensenyament secundari. El curs següent (91-92) fa les pràctiques docents a l’institut Molí de la Vila de Capellades i hi treballa cinc cursos més. L’any 1994 publica el seu primer llibre, el recull de contes Balancí d’onades (1994), que inclou el conte Seguretat matrimonial. El llibre havia d’anar precedit per un pròleg que el mateix Calders tenia començat, però que no va ser possible per culpa de la seva mort, el juliol d’aquell any. Finalment Joan Pinyol va decidir dedicar-li el pròleg. L’any 1995 escriu dos himnes, el del Club Futbol Capellades, que celebra el seu 75è aniversari, i el dels Bombers Voluntaris de Catalunya, que s’estrena a Granollers.

Després de compaginar la direcció de la revista local de Capellades, de col·laborar assíduament en mitjans escrits i radiofònics, i de la seva etapa com a actor de teatre infantil i de teatre amateur, el curs 97-98 comença a treballar a l’institut Guinovarda de Piera com a professor de llengua i literatura catalanes fins al curs 10-11. Durant aquests anys forma part de la Junta de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) i entra a l’AELC. L’any 1998 obté per l’obra Avinguda Capri (1999) una Menció d'Honor Especial en el IV Premi Pere Calders de Literatura Catalana que convoca el Departament d’Ensenyament.

L’any 2000 publica Versos i dibuixos, un llibre de poemes il·lustrats per l’artista capelladí Josep Costa Solé, i també presenta una ponència al "Simposi Internacional Pere Calders, l'escriptor i el seu temps" que té lloc a la UAB. L’any següent publica dos llibres més. Ningú ve fet a mida (2001), com a finalista del IX Premi Ciutat d'Eivissa de Narrativa i el recull de microcontes Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (2001), com a guanyador del I Premi Vila d'Almassora de Narrativa. També és entrevistat per la periodista Magda Bartrolí, del diari Regió 7, que amb el temps es converteix en la seva parella i en la mare dels seus fills. Un amor a primera entrevista que fa que el 2002 s’embarquin en molts projectes, com ara descobrir Mèxic. Ell per resseguir les petjades de l’exili de Calders i ella per conèixer de primera mà la cultura maia. Aquell viatge li marca vida i obra.

A finals de l’any 2002 guanya el Premi Ciutat de Vila-real de Narrativa amb la novel·la  Stòitxkov i Sofia (2003) i també publica Inquieta nit i altres contes (2003).

En ocasió de la celebració a Capellades de la XX Ciutat Gegantera de Catalunya, publica la novel·la infantil Dorotea i la joia gegantina (2005) amb una trama que es converteix en l'eix vertebrador dels actes i que protagonitza un nen de nom Bernat. També el 2005 presideix l'Associació d'Escriptors "Tirant Lo Blanc" de Catalunya, una entitat que vetlla per la interrelació literària entre escriptors catalans i mexicans.  El 2006 guanya el XXII Premi de Narrativa "Vila de Puçol" amb un altre recull de textos brevíssims, Micromèxics (2007). Articulista d’opinió, membre de diversos jurats de premis literaris, també imparteix tallers de narrativa per tot el territori i elabora, per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i del Departament d'Ensenyament, diversos Itineraris de Lectura i dossiers didàctics a partir d’obres d'autors com el mateix Calders, Maria Carme Roca i Joaquim Amat-Piniella, entre d’altres.

L'any 2007 guanya el Premi Recull Joaquim Ruyra de narració amb Pilota de set (2008) i poc després publica la novel·la Fi de curs a Bucarest (2008). També es converteix en Catedràtic d’Ensenyament Secundari i té un dels pitjors descobriments de la seva vida. S’assabenta que el seu avi matern no es troba enterrat, com creien, a la fossa del cementiri de Lleida, on va morir el març de 1939 per culpa de la guerra, sinó que durant la dictadura va ser traslladat al Valle de los Caídos juntament amb més de cinc-cents cossos, amb nocturnitat, traïdoria i sense que es notifiqués a les respectives famílies. Aquest contratemps fa que comenci una decidida lluita per treure’l d’allí i inhumar-lo a Capellades. També aquell 2008 l’Ajuntament de Capellades li concedeix un dels Premis Cultura "Per la qualitat literària de la seva obra. Per la seva perseverança com a escriptor i articulista. Per la seva dedicació al món del periodisme local i nacional. I per la divulgació de la seva obra aconseguida per mitjà d’un treball persistent i tenaç."

L’any 2009 publica Glops, el seu tercer recull de microcontes, el seu blog literari és finalista dels premis Blocs Catalunya i amb la Magda són pares del Bernat, un nom que ressona en la seva obra. L’any 2010 comença a impartir tallers de narrativa durant tres anys a Menorca per encàrrec del Consell Insular i escriu i interpreta el pregó oficial de la festa major del seu poble. L’any 2011 canvia de centre i comença a treballar a l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, des del curs 11-12 fins al 15-16. Durant aquests anys engega el projecte "L'art a la taula" d’elaboració de textos brevíssims sobre el món de la vinya que es difonen a través de les etiquetes d’ampolles de cava amb les il·lustracions que elabora el seu alumnat de batxillerat artístic. També guanya un dels premis ADAC a la Normalització Lingüística i Cultural, organitzats per l’Ateneu d'Acció Cultural de Girona. 

L’any 2012 publica el recull de contes Planeta Lluç i presenta el dossier didàctic a propòsit de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, en una Jornada a l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. També participa a la taula rodona "El relleu de l'escriptura. Calders avui" al Palau de la Virreina de Barcelona, inclosa en la programació de l'any literari Sales, Calders i Tísner. I amb la Magda tornen a ser pares. Ara de la Itzel, una filla de nom maia nascuda just l’any que aquella cultura indígena va predir la fi del món.

L’any 2013 publica la novel·la Ningú no mor i també un recull de vint-i-cinc entrevistes amb el títol Perquè som poble. Des del programa “Sense Ficció” TV3 estrena el documental “Avi, et trauré d’aquí!”, que detalla la seva lluita per treure l’avi matern del mausoleu de Franco. L’any 2014 dona a conèixer el conte infantil En Ventilat i l’Espantall, il·lustrat per la igualadina Aina Xifré, que mereix un Premi Nacional de Recerca de la Universitat de Vic i també publica la biografia Aventures i pintures. Josep Costa Solé. Capellades 1913-2003, que culmina els actes del centenari d’aquest artista.

L’any 2015 imparteix més tallers de narrativa i fa xerrades sobre les seves obres per tot el territori a través del programa “Autors a les aules” que promou la Institució de les Lletres Catalanes. També s’integra en el nucli dur (ara en diuen pinyol) del col·lectiu literari “Narradors Centrals” que agrupa autors del Berguedà, el Solsonès, Osona, el Bages i l’Anoia. L’any següent publica El mar de les ombres (2016), canvia altra vegada de destí professional i des del curs 16-17 treballa a l’institut Pere Vives d’Igualada. També celebra el seu mig segle en aquest món amb els de casa i entre els pingüins de l’Oceanogràfic de la capital portuguesa. Durant els anys 2017 i 2018 col·labora a la premsa com a articulista d’opinió, publica narracions en llibres col·lectius, difon la seva lluita particular en diversos documentals i entrevistes en diferents mitjans i l’any següent publica Avi, et trauré d’aquí! (2019), el llibre en què explica la història del seu avi i els deu anys d’una lluita contra l’oblit i a favor de la dignitat de les persones. Fins al març de l’any 2020 fa més de quaranta presentacions del llibre i xerrades per donar a conèixer la seva causa, sobretot a Catalunya, però també en quatre universitats dels Estats Units, entre les quals la Georgetown de Washington i la Columbia University de Nova York.