La mirada mexicana de Pinyol m'ha resultat familiar; veu amb ulls europeus una realitat sorprenent, plena de contrastos, sovint inquietant i allunyada del nostre món, però que li inspira un profund respecte i una sincera admiració. El lector que tingui la fortuna d'entrar en contacte amb els petits grans contes de l'autor podrà copsar en un temps rècord l’ànima de l'immens poble mexicà i reflexionar llargament sobre el que ha llegit.

(Tessa Calders i Artís. Del pròleg a Micromèxics València: Brosquil Edicions, 2007)

* * *

Seguint la tradició que ens podria dur de Gracián a Pere Calders o Jaume Cabré, i bevent de la ironia hiperbòlica del grup de Sabadell, a Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna Pinyol transforma la quotidianitat del nostre món en un univers nou, possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al surrealisme. Amb un afinat sentit de l'humor, se serveix d'un ús intel·ligent dels recursos propis del llenguatge, com la paradoxa, per endinsar-se en les seves possibilitats, que sovint el duen a trencar totes les convencions de la lògica per situar-se en l'absurd més inversemblant i, a la vegada, més proper.

(David Serrano. Fragment de la ressenya emesa a través de l'emissora Icat FM, en la secció "Llibres", el 30 d'agost de 2007)

* * *

Als seixanta-un episodis que configuren Micromèxics, se ni ha d'afegir encara un altre: el del mateix autor. Seixanta-dos pedaços de Mèxic que han estat vestits d'història, de reflexió, de ficció, d'ironia. Tot un conjunt d'elements que Joan Pinyol domina a la perfecció. He llegit el llibre, d'una volada, la mateixa volada que ens pot portar cap a aquell país si ens deixem endur -no solament per cada una de les històries-, sinó per les paraules ben trobades de qui les ha pensat i les ha configurat. Mèxic, en el llibre se'ns fa a prop, a tocar de la mà.

(Joan Bosch. De la presentació de Joan Bosch, Llibreria Llegim…? d'Igualada, 22 de setembre de 2007)

* * *

Micromèxics és un conjunt de seixanta-un microcontes que expressen la sorpresa davant la complexitat de la realitat mexicana d'un viatger català a començament del segle XXI. El llibre està estructurat en dos eixos. D'una banda, l'eix del passat precolombí i de l'altra el de la diversitat territorial. Així, els microcontes s'agrupen per cultures, la maia i la mexica, i per diverses zones del país que van del nord al sud i de l'est a l'oest.

L'elecció del gènere resulta un valor afegit al llibre i el fa fugir del relat de viatges o de la crònica social. El microconte permet que l’autor desvetlli al lector un interrogant, una paradoxa o una perplexitat subtils i encisadors davant de les diverses situacions que van marcar el seu viatge.

(Roser Garcia. Presentació de Micromèxics com a lectura de treball proposada en el Consorci per a la Normalització Lingüística, de Barcelona -Delegació de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi-, octubre de 2007)

* * *

L'obra està estructurada en dos grans blocs. El primer el formen deu relats, alhora dividits en dos subapartats de cinc cadascun, tots dedicats a visions del Mèxic, podríem dir-ne històric, ja que tots es desenrotllen abans o durant la conquesta d'Hernán Cortés. El segon està dividit en cinc grans apartats, diversos d'extensió i amb referències geogràfiques molt clares cadascun : "Al Nord", "A Mèxic DF", "A Oaxaca", "A Chiapas" i "Al Yucatán", els llocs on es desenrotllen les accions de la resta de relats. (...) Joan Pinyol deixa sentir la influència caldersiana en tots els textos del volum. I la hi trobem sobretot en l'espai geogràfic triat, però també en aspectes estilístics com el to irònic, gairebé humorístic, d’una bona colla de relats; i encara en els tipus de personatges, en les situacions que viuen (algunes gairebé surrealistes) i en alguns dels temes triats: la mort, les relacions interclassistes... Una obra ben escrita i ben editada que estem segurs que agradarà a aquells que disfruten amb les narracions breus, sobretot amb la microliteratura, de la qual Joan Pinyol és bon coneixedor i conreador.

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya, a propòsit de la publicació de Micromèxics. "El 3 de vuit", 19 d'octubre de 2007)

* * *

El llibre és una peça singular que es mou amb molta comoditat en aquell territori fronterer on tots els gèneres literaris desdibuixen els límits i es converteixen en elements permeables a qualsevol joc, a qualsevol intent transgressor de superar-los. Està format per textos curts que tenen les condicions per convertir-se en mons personals, bastits a cavall de diferents consideracions, de diversos punts de vista.

Micromèxics són aproximacions a la realitat, a la llegenda o al mite. Són reflexions que porten a forçar el pensament, són mons imaginaris que deixen volar la paraula poètica i potser aquí radica aquesta capacitat de fascinació, en el fet de ser retrats puntuals, instantanis i directes de moltes realitats que no sempre s'han de buscar sobre el terreny i que, de vegades, també pertanyen als universos imaginaris.

(Jordi Cervera. Ressenya emesa a través de l'emissora Icat FM, en la secció "Llibres", el 31 d'octubre de 2007, a propòsit de la publicació de Micromèxics)

* * *

Reprenc un correu del mes de novembre en què et deia que la meva aprenenta mexicana i jo llegiríem Micromèxics. Voilà, ja l'hem llegit i passo a fer-te'n cinc cèntims. Ella em va dir que havies captat l'essència de la seva gent i que en especial li han agradat els relats que tracten de Mèxic DF (ella és d'allà). També li va semblar interessant pel fet de veure-ho a través d'uns ulls estrangers. Sempre és curiós saber què veu la gent quan et mira, oi? Vam treure el tema de la velocitat: el ritme de vida que ella veu com a normal per a nosaltres és d'una calma exasperant. Vaig gosar aventurar si pel que per a nosaltres és un ritme normal per als seus ulls és d'un ritme agònic... crec que vaig encertar perquè es va posar a riure. Ara jo. D'entrada confesso el meu pecat, perquè tractant-se de microcontes hauria d'haver-los llegit a poc a poc, assaborint-los lentament com si fossin bombons i en canvi m'hi he abraonat i me'ls he cruspit en dues sentades, però penso rellegir-los amb calma. M'han captivat els girs sorprenents, els equívocs i els dobles sentits: aquell capellà a qui li obren literalment el cor i aquells turistes a qui els hi roben metafòricament. En definitiva, m'ha divertit tant que fins i tot m'ha motivat per escriure'n. Bé, suposo que això és tot. Tant de bo en sabés més per fer una ressenya amb cara i ulls, però no és el cas i tan sols et puc fer saber que m'has engrescat a llegir-ne (i llegir-te) més.

(Montse Lladó. Carta a l'autor des de la Biblioteca de Gavà)

* * *

Pinyol ens sorprèn amb el seu últim treball: un recull de seixanta micronarracions amb una llargària que nos sol excedir les tres-centes paraules. Micromèxics, però, no és un volum convencional: defuig de front les produccions d'aquest gènere per dues raons. En primer lloc per la seua estructuració en blocs, a manera de capítols; i en segon terme per la tendència a la concreció en lloc de la universalització i l'el·lipsi d'elements accessoris. Per contra, aquestes pàgines resumeixen a la perfecció el mestissatge cultural del substrat indígena, el passat colonial espanyol i l'expansionisme ianqui actual. Per exemple, hi ha moltes referències a la superposició de religió i superstició de forma indestriable o l'abassegadora influència del turisme. En altres textos critica els estaments polítics i militars o el desenvolupament imparable i insostenible d'algunes megaciutats. En altres peces planteja temes històrics com els orígens del cacau, o les hipòtesis sobre la desaparició d'aquesta cultura que emmarquen principi i fi en el llibre. No obstant aquests encerts; l'autor perd de vegades la tensió i la força centrípeta i centrífuga que caracteritza el microconte. Malgrat tot, podem afirmar que aquest volum és una excel·lent oportunitat per a acostar-se a la cultura mexicana plena de contrastos, contradiccions i matisos.

(J. Ricart. De la ressenya titulada "Seixanta microcontes", Lletres Valencianes. Revista del llibre valencià, núm. 23, primavera de 2008)