Diuen que ningú no mor mentre algú el recorda. La recerca acadèmica que la Mercè i el Marc duen a terme, en ocasió de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l'institut de Masdeplors, els porta a desemmascarar un crim, el del Miquel Munné, un dels antics propietaris dels terrenys on ara s'alça el centre educatiu. Ho fan amb la complicitat de personatges com la Maia, una bruixa que viu envoltada de gats a la frontera entre la vida i la mort, i amb l'oposició dels responsables del centre, que es neguen a remoure les aigües tèrboles d'aquell passat.

La idea, segons Pinyol, va néixer d'una sospita real i sobrenatural a la vegada de quan era secretari de l'institut on treballava: "un dia, les tres dones de la neteja que hi treballaven, quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l'hivern, em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Tal com ho llegiu! Em van dir que sentien sorolls sospitosos, que l'ascensor canviava de planta sense que l'avisés ningú i que no les tenien totes."

Aquest fet, òbviament, li ha donat peu a construir un relat on la intriga, la tensió, la mort, la vida després de la mort i tota una sèrie de fets sospitosos però amagats, omplin les pàgines d'interès i sedueixin la curiositat del lector per trobar la veritat. I la veritat sorgirà d'aquell treball de recerca que els alumnes de batxillerat de l'institut hauran de fer en el 25è aniversari de la construcció de l'institut. Un aniversari que, és clar, resultarà mogut i polèmic. Joan Pinyol sap, en pròpia pell, que la recerca de la veritat i de la memòria històrica és complicada i esgotadora. La novel·la ho constata clarament i ho relata amb un ritme força àgil i un llenguatge planer i entenedor.

La novel·la combina gèneres com el terror, la intriga i les aventures. Una barreja de tot plegat al voltant del misteri insondable de la mort de les persones. Pinyol ha volgut, segons manifesta, escrutar en la por. La por que posa la pell de gallina a partir d'un soroll que desconeixem o de l'ombra que ens passa pel darrera ara mateix, perquè la por veritable és la que neix del desconegut i ens revoluciona els batecs del cor.

El retrat dels personatges ha estat un treball de precisió. Alguns, com el de la bruixa, Maia, i la descripció de la seva casa plena de gats són brillants. Una dona estrafolària que viu a la frontera entre la vida i la mort i simbolitza tota la colla de personatges de cada poble que són realment diferents de la resta. Hi ha alguns moments sublims com l'escena situada en el regne dels morts on desfilen tots els personatges que ja no hi són... Una escena brutal, angoixant, descrita amb els elements més lúgubres i sinistres. També trobem descripcions fruit de l'observació del bon mestre, com l'excel·lent descripció del pati d'institut:… centenars d'estudiants prenen la fresca, corren, s'empaiten, juguen a pilota, s'entreguen secrets íntims, llencen l'ham amorós i esperen, sovint sense sort…

Tot plegat, un bon retrat del món escolar i del món adolescent, tan divers i tan tumultuós. Les tres novel·les "d'institut" en són, totes, una excel·lent mostra.

(Josep Maria Aloy. "Tres novel·les d'institut", blog Mascaró de proa [enllaç], setembre de 2013)

* * *

Aquest any 13 encara ens té reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de terror també per a joves, no crec que s'haja de catalogar com a juvenil només perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.

No és aquesta una novel·la de terror explícit i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans invisibles que toquen, deturen, salven…, llums que s'encenen misteriosament, ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament, lletres que es dibuixen des de l'èter… Amb això ja tindríem suficient per estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta història, segons conta l'autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se'l creguen ja d'una.

Sense desvetllar massa coses de l'argument avance que arran d'un treball al voltant dels orígens de l'institut de Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en eixir a la llum acabaran afectant als morts d'abans i als vius d'ara. Uns fets, en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els de la mort.

«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi», dirà en un moment donat l'àvia de la protagonista, una frase que capta a la perfecció un dels temes principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol? Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions… en definitiva tot el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar.

La Mort, amb majúscula, es converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic, l'esfera indeterminada, l'eterna incògnita; però també com a part de la pròpia vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència d'homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb ella. L'autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un accident amb la creença que l'ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú sobretot entre els més joves… Però Pinyol va més enllà de la mort de les persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d'escriure allò que realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de futur, perquè no caiga mai en l'oblit i en la més absoluta de les morts.

Reconec que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una bona història, encara que siga d'aquelles que t'enxampa des de la primera pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m'ho ha donat. Aspire a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura? Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària, que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I rellegir-los. Un d'ells és el 6, que porta com a títol "La dona dels gats", on es descriu el personatge més inquietant d'aquesta novel·la: Maia, que representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una semiviva o una semimorta. L'altre és el 12, "Plaça de la Mort número O", on s'hi descriu el descens al món dels morts d'un dels personatges que ha deixat d'habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un descens a l'inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els ofegats, els cremats…

Ningú no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a la immortalitat.

(Mercè Climent. "Ningú no mor", darrera novel·la de Joan Pinyol", web Diari Gran del Sobiranisme [enllaç], 20 de setembre de 2013)

* * *

Ningú no mor, la darrera novel·la de l'anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge transversal sobre la importància de no oblidar el passat.

La Mercè és una estudiant de primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen a Masdeplors, on viu l'àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir la construcció de l'IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre aprofundeixen en la investigació, al llarg de l'estiu i durant el primer trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que van portar a comprar els terrenys on s'acabaria construint l'institut s'hi amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant el procés d'elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l'ajuda inestimable del pare d'ell –el Martí—, de l'àvia d'ella –la Maura—, i d'una mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels vius i l'inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa "néixer algunes esperances en altres esferes", les esferes del més enllà. Lluny de contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la directora i el secretari de l'institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que tot surti rodó en la festa d'aniversari i quedar bé davant del conseller d'Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s'adona que tots els noms propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una "M" de mort.

La petjada mexicana, que trobem en altres textos de l'escriptor de Capellades i que procedeix de la influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present. D'una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives ("les coses que no són físiques no es poden pas enterrar"); però també, per exemple, amb l'aparició d'una família de mexicans que, tant sí com no, volen passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l'avi, i que reconden els personatges de Gent de l'alta vall i Aquí descansa Nevares.

Però sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere l'aparença d'una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les aules i el gimnàs de l'institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. "Hi ha fets que cal denunciar abans que desapareguin tots els culpables", s'afirma, amb contundència. I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també llegim que "ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi".

(Llorenç Capdevila. "Lletres de batalla: Fantasmes a l'institut", Regió7, 3 de juliol de 2013)