Amb un pròleg de Joaquim Carbó.

Com es poden descriure els contes de Planeta Lluç? Cada relat ens fa pensar en una cançó només xiuxiuejada. D'aquelles que ens queden fixades en la memòria perquè contenen melodies molt importants de la nostra vida. A partir d'una realitat i d'una ficció indestriables que esn retraten, amb una generosa gamma de detalls, la nostra societat i la nostra intimitat, una vegada més Pinyol crea uns personatges que, encara que els llegim en un dia, esdevenen humanament entranyables. L'àvia que no es perd detall del món des d'una talaia privilegiada. El jove que bat a consciència els ous de la venjança. L'amor que es multiplica per la gràcia de cobertures desfavorables. El sacseig d'una altra mena de sentiments, més lligats a la terra i derivats del molt que va destruir la guerra civil. Les teràpies curatives al marge de l’imperi de la recepta. Els ulls mexicans de la mort. L'inabastable univers sensorial dels humans. La infinitud onírica del cor de les muntanyes. I també el contrasentit d’una manifestació col·lectiva dibuixen l'orografia d'un cos espacial, el Planeta Lluç, volador i no identificat fins que el lector hi aterri i s'hi passegi de gust, predisposat a descobrir nous horitzons, amb els ulls ben oberts, a la vora del seu món.