Abatut com cada nit, en Robert entrà a la seva habitació. S'assegué meditatiu als peus del llit i es disposà a descalçar-se. Primer es tragué una sabata i, després de col·locar-la a tocar del seu jaç, féu el mateix amb l'altra. Tot comprovant que l'activitat realitzada aquell dia havia deixat petjada en els seus mitjons, decidí aparcar qualsevol altra reflexió i es convencé que la millor de les opcions possibles era ajeure's fins a l'endemà. Aleshores, però, li tocà de viure una experiència increïble: a l'altra banda del vidre de la seva finestra es trobà cara a cara amb la posta de sol. Tot i que era una hora de passeig molt desacostumada per a la figura més lloada dels capvespres, la posta es trobava allí, sense perdre detall d'una altra manera de pondre's, la d'en Robert. Aconsellada per altres esferes celestials, que li havien assegurat que la d'aquell noi era brillant i única, la posta de sol no desaprofità l'ocasió i, a fi d'immortalitzar aquell moment únic, d'un dels seus rajos de llum penjava una màquina fotogràfica.

(Microconte del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Set i mig, 2001)