Maite Carranza comença amb molt bon peu el seu camí pel món de la novel·la amb aquesta apassionant i divertida «Ostres, tu, quin cacau!» no exempta tampoc d'una certa càrrega subversiva.

La novel·la ens narra el viatge i les aventures de tres personatges una mica esbojarrats; un nen i una nena; la Laia i el Roger i una vella entremaliada SD4. Els nens estan cansats d'aguantar els pares, els mestres i l'escola; la vella d'aguantar la seua filla que no la deixa vestir-se de moderna com ella vol i tots tres inicien un viatge cap a Katmandú, el mític paradís dels hippies.

El principal problema de la Laia i de SD4 és que no volem resignar-se als estrets límits en què els constreny la societat. La Laia només vol jugar i passar-ho bé i no entén les prohibicions que li fan, moltes vegades absurdes. SD4 no vol resignar-se a fer de vella, li agraden els dibuixos animats, la xocolata i vestir roba moderna, això ocasiona la incomprensió de la seua filla.

El llibre de Maite Carranza ens presenta uns personatges situats en els extrems de la vida humana, la infantesa i la vellesa, en les que l'individu sol ésser moltes vegades marginat. Són dues etapes de la vida improductives i això dintre del nostre model de societat porta inevitablement a la marginació. És això el que li passa a la Laia que es nega a integrar-se en aquest aparell de preparació per a la producció que és l'escola i fa que se la porte al psicòleg per a que la introduisca pel «bon camí» .

En el seu viatge trobaran també unes persones igualment marginades amb les que viuran aventures d'allò més interessants, des d'un pispa honrat, fins a un taxista que veurà l'oportunitat de viure una persecució policíaca com ha vist tantes voltes al cinema.

La Laia, el Roger i SD4 veuran que el camí cap a Katmandú no és fàcil, però no obstant això i malgrat les continues ensopegades no tornaran cap arrere.

«Ostres, tu, quin cacau!» és un llibre que farà les delícies dels lectors entre tretze i quinze anys per la carrega aventurera que té. Però també és interessant per a lectors de totes les edats, els quals a més del plaer de la lectura poden trobar un motiu de reflexió.

(Josep Manuel San Abdon: Benicarló. Crónica, núm. 86)

* * *

La dimensió subversiva en la literatura infantil

Quan la Maite Carranza va quedar finalista del premi Folch i Torres 1985, Edicions la Magrana estava a punt de publicar la seva primera novel·la Ostres, tu, quin cacau! El reconeixement arribava, però, després del rebuig inicial de la seva obra per motius ideològics.

La història i els personatges d'aquesta novel·la «conflictiva» són també «conflictius»: La Laia, una nena d'allò que se sol considerar «difícil» i que, a més, està farta de sentir-s'ho dir. No té enteniment i està sempre disposada a fer alguna bestiesa, segons la seva mare. Però ella només vol passar-s'ho bé i no l'amoïna massa el fet de saber-se pertànyer a la mena de persones a qui sempre toca rebre injustament. És una urbanita dels anys vuitanta. Diu «merda», li encanta inventar-se troles i es complau manifestant el seu sadisme (tortura les seves germanes i l'atreu la idea d'esdevenir una assassina). Amb la Laia s'esvaeix el tabú de la innocència infantil. El que en realitat la fa diferent no és tant que sigui capaç de fer tot això, sinó que no sent cap mena de remordiment redemptor. Les bestieses de la Laia no ho són des del moment en què ella no accepta la lògica dels adults que la recriminen: baixar relliscant per la barana de l'escala és ben diferent a trencar els testos que hi pugui haver a sota; tanmateix, la mare no li prohibeix això últim, sinó baixar pel passamans. No s'entén; per això, els càstigs són meres rutines que accepta amb resignació, però sense cap penediment.

En Roger i una velleta amb nom de computadora —la SD4— i també un punk del barri, són les úniques persones que entenen la Laia. Tots tres estan tips de tothom. Només quan estan junts es troben realment «en família». L'oficial —la dels pares, germanes, tietes, filles, nétes...— sembla especialista a fer-los patir. Quin privilegi poder gaudir d'unes quantes hores de soledat! Les veïnes no paren de rondinar i emmerdar la troca. L'escola és un avorriment insuportable, on no es valora l'espontaneïtat, i és plena d'acusetes, pilotes i figa-flors. Tot plegat són els altres, el món, que els rebutja i que no entenen. I per això decideixen fugir a Katmandú, el mític paradís dels hippies dels anys seixanta. Però, ai las!, abans que no hi arribin, trobaran un món regit per les mateixes lleis que els oprimien a casa. També a fora tindran problemes i també coneixeran gent guai —un pispa honorable i un taxista guillat per les pel·lis d'acció i que vol sentir-se'n el protagonista alguna vegada a la vida—. No n'hi ha prou fugint, cal fugir molt lluny, sense parar mai més, un cop s'ha començat. Així ho faran.

Dos nens, una vella estrafolària, un punk, un pispa i un delinqüent heroi frustrat. Estranya barreja. Són personatges aplegats tan sols per la seva marginalitat. L'ordre social establert és el domini dels adults i, sobretot, dels adults «com cal». Produir és una de les fal·leres de la societat, i es mostra tan eficaç que produeix entre altres coses marginats de moltes menes: Els infants i joves, considerats ciutadans de segona. Els primers només interessen en tant que objectes de socialització i s'incapacita els segons per assolir la seva total independència; els vells, individus inservibles, sovint moren d'avorriment i de complex d'inutilitat; els inadaptats, o aquells que no accepten les regles de joc, reben com a càstig el qualificatiu de «delinqüents» o «perillosos».

Els psicòlegs intenten resoldre la inadaptació, la policia s'encarrega de reprimir el desordre. La Laia, en Roger i SD4, a més de tenir l'edat que tenen, són «extra-vagants», és a dir inadaptats: els nens es neguen a ser socialitzats i la SD4 no vol rendir-se. Per això, d'entrada se'ls porta a cal psicòleg, però la progressió dels fets els farà córrer davant a policía, com a vulgars petits subversors.

És potser aquesta dimensió subversiva el que sol esfereir els adults en llegir la història, molt més —m'atreviria assegurar— que no pas els mateixos nens. La literatura per a nens, que escriu la gent gran —i em temo que no n'hi ha d'altra—, ha negat la dimensió contestatària i dissident dels infants respecte del mite d'una infància conflictiva elaborat pels propis adults. La fantasia, l'aventura, la imaginació semblen ser privatives dels temes infantils, mentre es margina la rebel·lió. El mite no es qüestiona. Què potser ens hem preguntat si hi estan d'acord els nens, amb aquesta imatge d'ells mateixos que se'ls ofereix? Caldria que la «literatura infantil» reflectís els sentiments d'aquells nens que conclourien la història de la Laia —la seva pròpia història?— sense canviar una sola coma: «Però cap dels tres fugitius no va girar el cap, ni es va aturar, eren massa lluny per sentir-los i, davant les cares astorades dels seus parents, les tres figuretes continuaren avançant i es perderen definitivament en tombar la cantonada.»

(Montse Iniesta: El Temps, 7 de juliol de 1986)

* * *

Avui volem presentar-vos un llibre polèmic, una novel·la d'aquelles que estem segurs que desencadenaran fortes adhesions i profundes disconformitats. Per què? Doncs molt senzillament, perquè és la història d'uns personatges inadaptats, enfrontats a totes les normes socials tingudes per bones i normals, i que actuen per oposició, amb la qual cosa l'autora aconsegueix de fer-nos simpàtics uns personatges que menen una conducta totalment atípica i conflictiva.

En efecte, la Laia, en Roger i la SD4 són tres amics —una noia, un noi i una àvia, respectivament— que, tips i farts, de les famílies que la sort o l'atzar els ha donat, decideixen una fuga i anar-se'n molt lluny: a Katmandú, concretament. I de les peripècies del viatge, no us en dic res!

El cas és, però, que arriben a aquesta decisió de fugir després de fer-se càrrec que no poden continuar a casa, després d'haver dut una actuació personal totalment contrària a les normes socials vigents, després que han estat deixats per impossibles a les cases de cadascú i d'haver estat considerats com un desastre que els pares o els fills corresponents —en el cas de l'àvia— han de suportar com poden.

I dèiem el començament que serà un llibre polèmic perquè de segur que hi haurà qui considerarà que l'obra incita a la revolta, mentre que hi haurà qui pensarà que el llibre és un reflex descordat i en to de sàtira de la reacció d'uns personatges que no es troben gens bé en el medi on els ha tocat de viure, medi que no és altre que la nostra societat.

(Cavall Fort, 1986)